L’Ovidi Montllor segueix ben viu. Si voleu, repassem les seves lletres i podrem comprovar-ho cada dia. I sobretot, no deixeu que ens el callin: no podem permetre’ns el luxe d’oblidar ni les seves cançons ni la seva pedagògica descaradura.
Ja tenim a sobre el 21D i, de nou, els i les alcaldables de torn ens fan saber a tothom que la fera ferotge del parc s’escaparà i tornarà a fer-se amb els carrers, forçant l’autocompliment d’una profecia tan mal intencionada com maldestra. Com sempre, l’autoritat més autoritària s’encarrega d’augmentar el clímax prometent fer ús dels seus poders que poden acabar, com sempre, deixant-nos sense dents.
La perversió del relat de l’amenaça se sosté i s’incrementa per un contingent abassegador afegit de policies i guàrdies civils. Això vol dir afegir un miler de piolins (d’una realitat i violència pressupostada) i fer volar núvols amenaçadors de gavines prop del moll de la fusta, on si poguessin farien, de nou, arraulir-se els taulons al preu fet de l'angoixa. En el moll proper on Salvat-Papasseit guardava fusta i on diuen que espera una suposada invasió d’anarquistes, italians preferentment, el Consejo de Ministros ve a reunir-se a Barcelona i es recull en l’històric edifici de la Llotja, a la seu actual de la Cambra de Comerç, en una metàfora transparent del poder real i les seves majordomies, de la subsidiarietat mal entesa del que és públic front al que ens diuen que és privat. El lloc, ben o mal escollit segons el que es vulgui aconseguir, rau a prop de la ronda litoral, de l’aeroport, i fins i tot, si volen, d’una escapada per mar amb fragates que es poden dissimular entre les orenetes del Port Vell.
Serà un Consejo de declaracions contradictòries. De fet, el discurs que reclama duresa ultramuntana no el poden tenir sols els reconqueridors de fireta sobre cavalls avesats a tota mena d’espectacles, ni joves promeses polítiques que mai no es concreten, ni princeses desvalgudes que reclamen "empara" del 155 mentre pregunten a l’espill qui és la cap de llista més votada… I de què serveix ser-ho en una Catalunya on hi ha gent (potser massa?) que no li desitja un bon dia? I és que el PSOE del Consejo de Ministros cobeja també el vot de la fòbia anticatalana, sense perdre del tot els qui li varen permetre guanyar la moció de censura.
L’Ovidi ens explica que la seva fera s’escapa perquè té fam. I crec que avui ens diria que no sols és fam de pa, sinó també de roses i salut. D’equitat i sostre. De treball i ensenyament lliure, i de l’exercici de drets. No sé si finalment el president Quim Torra, amant de les faules, es trobarà amb el Pedro Sánchez, però per si de cas, valdria la pena recordar que per l’Ovidi, la bona fera no salvatge va repetint “que la gàbia és petita i necessita espai” quan la petitesa pot ser també sinònim de mesquinesa i mediocritat. I a més (i això no va de faules, sinó de democràcia) que el diàleg és bo i vàlid i coherent quan neix del reconeixement entre iguals, i que no tenim el cos per fotografies en blanc i negre, perquè el greuge és antic, i des de fa un any i escaig, els presos i preses polítiques i una vaga de fam de tants dies ens aparten de qualsevol frivolitat.
Costa tant de veure la magnitud de la impostura? Crec que ni amb l’ajut de munions de fake news i engalipades de tota mena, es pot confondre la víctima amb el botxí, ni la protesta legítima amb violències orquestrades, infiltrades i, naturalment, profetitzades fins que -esperem que mai- es compleixin. Cal descobrir l’obvietat que volen amagar els Steve Bannon de torn i que ens redueixen a likes de Facebook i a una selecció esbiaixada del pitjor dels somnis de la nostra raó. Cal obrir, també el 21-D, com vàrem fer l’1 i el 3 d’octubre, i trepitjar i fer nostres els espais reals, pacífics, d’empoderament, que piulava, amb llenguatge molt planer, l’amic Albano-Dante: “Entre quedar-se a casa esporuguits, callats, submisos, i sortir a tirar pedres a la policia hi ha un espai enorme, preciós, digne i, sobretot, poderosíssim”.
