La setmana passada, en el context de la cloenda de la 56ena edició de la Universitat Catalana d’Estiu, es va promoure l’anomenada “Declaració de Prada”, un text que esdevé, tal com apunten els seus impulsors, una “crida a la mobilització per la llengua”.
Efectivament, les circumstàncies han conduït a haver de fer un crit d’alerta per la preservació de la llengua arreu del país. De fet, aquesta declaració la signen persones procedents de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears, de la Catalunya Nord, d’Andorra, de la Franja de Ponent i de l’Alguer, amb la consciència que sense un esforç comú, coordinat i compartit revertir la situació de minorització no serà possible.
El manifest ha sigut impulsat principalment per l’exconseller català de Cultura, Lluís Puig, qui actualment es troba de manera injusta a l’exili després d’una persecució judicial lamentable que encara continua perquè el Tribunal Suprem no vol aplicar la Llei d’amnistia. I el text estableix una sèrie de premisses molt clares, com ara la necessitat de parlar en català amb tothom arreu del domini lingüístic, consumir i potenciar la cultura i l’entreteniment en català, ajudar les entitats que treballen per la llengua o exigir la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català en tops els territoris de llengua compartida. Una mesura que si no s’ha aplicat ha sigut, senzillament, per la covardia d’uns governants i per la tradició antidemocràtica d’uns altres.
Hi ha molts factors que cal tindre en compte per a entendre com s’ha arribat fins al punt actual de minorització. Evidentment, no es poden obviar els elements globals que juguen en contra de les llengües minoritzades com el català, ja que la globalització prioritza la imposició dels idiomes amb més parlants. D’altra banda, el fenomen migratori és una realitat imparable i benvinguda, però no ha anat acompanyat d’unes polítiques valentes i decidides per incorporar els nouvinguts a la llengua, tal com sí que va ocórrer en altres èpoques en què la situació política, fins i tot, era més adversa que l’actual –i tal com ha començat a ocórrer a Andorra, on ja estan posant el fil a l’agulla.
Però hi ha, sobretot, una por constant i injustificable a l’hora de treballar conjuntament per la promoció lingüística amb ambició. La col·laboració interinstitucional, obligatòria en situacions com aquesta, per descomptat que a hores d’ara no existeix, atès que els governs al País Valencià i a les Illes Balears, com també a l’Aragó –on hi ha la Franja de Ponent– són totalment contraris a la llengua del país. Però abans de l’actual legislatura, amb els governs progressistes i fins i tot nacionalistes que hi havia, van quedar moltes coses per fer –com la mateixa reciprocitat, però no només– i es va perdre una oportunitat magnífica que si el PP haguera hagut de revertir s’hauria enfrontat a una mobilització popular de la qual no hauria eixit impune.
En aquest sentit, no és comprensible tampoc que encara, a l’any 2024, la denominació de la llengua encara siga un problema per a segons qui. Durant els anys de la Transició el lema “País Valencià parla català” era d’allò més comú i a les Illes Balears, malgrat les pressions, la determinació de personalitats com ara Josep Maria Llompart va servir perquè la denominació de català entrara en l’Estatut, cosa que no va passar al País Valencià, amb totes les conseqüències –judicials, polítiques, acadèmiques i administratives– posteriors. D’aquest pecat, segurament, procedeix la penitència posterior, i cal deixar clar que la llengua compartida, el català, no pot canviar de nom pels capricis d’uns polítics acomplexats o d’uns polítics adversos a la normalització lingüística. Per això, declaracions d’unitat com la de Prada són fonamentals per a recordar qui som i, sobretot, que hem de treballar conjuntament pel futur de la llengua i del país.
