La irrupció sobtada de l’expresident Carles Puigdemont a Barcelona després de quasi set anys d’exili ha adquirit un protagonisme polític i mediàtic excepcional. Fins i tot en una jornada en què el líder del PSC, Salvador Illa, ha sigut investit president de la Generalitat de Catalunya amb els suports d’Esquerra Republicana i comuns.
Això evidencia dues coses. Una, que l’expresident de la Generalitat encara és un actiu polític amb nombrosos seguidors que reconeixen el seu lideratge –a hores d’ara és el referent de l’oposició a Catalunya– i amb nombrosos enemics que estan disposats a capturar-lo passant, fins i tot, per damunt de les lleis que emanen del poder legislatiu. Prova, una vegada més, que Puigdemont és un actor polític de primer ordre, és que així ho constaten els seus seguidors i els seus perseguidors.
Perquè cal deixar clar què va passar dijous a Barcelona. Es pot discutir, i de fet hi ha qui ho discuteix, la maniobra de Puigdemont, que va protagonitzar un nou episodi inesperat esquivant les autoritats policials però que, més enllà de l’atenció generada en el moment, segurament no tindrà un efecte polític palpable. De fet, ara cal veure què ocorre amb els policies detinguts per, presumptament, haver col·laborat amb l’expresident en aquesta maniobra. Els Mossos d’Esquadra, d’altra banda, queden novament sota el punt de mira de l’espanyolisme, entestat a desprestigiar la policia catalana per tossudes raons centralistes i que ara troben un nou argument per fer-ho.
Dit tot això, cal assenyalar i aprofundir en allò més important. I és que a l’Estat espanyol hi ha una Llei d’Amnistia aprovada al Congrés dels Diputats per majoria absoluta i reflectida al BOE. És a dir, hi ha una Llei d’Amnistia en vigor que els magistrats del Tribunal Suprem han obviat per a arrestar i empresonar Puigdemont passant, si cal, per damunt de les lleis aprovades en un Estat pretesament democràtic.
Aquesta actitud és coherent si es té en compte que l’alt tribunal espanyol va intentar condemnar els impulsors de l’1 d’octubre per rebel·lió, que va intentar obtenir l’extradició de Puigdemont ocultant a la justícia italiana que era eurodiputat, que s’han fabricat trames russes i falses intencions de sabotatge per encausar Puigdemont per terrorisme o altra traïció i que ara, en una nova edició d’orfebreria judicial, acusen i volen empresonar Puigdemont per haver-se enriquit personalment a través del referèndum de l’1 d’octubre. Ni el millor cineasta inventaria una trama d’aquest tipus, però els magistrats del Suprem ho han aconseguit per mirar de fer que obeeixen la llei sense obeir-la en absolut.
Puigdemont, aquests anys a l’exili, s’ha encarregat de demostrar les vergonyes d’una justícia espanyola que fins i tot s’ha girat en contra del PSOE, un partit que fins fa ben poc no volia admetre la foscor amb què opera la cúpula judicial, condicionada pel seu nacionalisme espanyol delirant i per intentar marcar l'agenda política, cosa que sovint ha aconseguit amb la complicitat del PP, de Vox i en ocasions també dels socialistes. Cal agrair, per tant, i també aplaudir, que ara el PSOE, com també el PSC a través del nou president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, haja manifestat en el mateix discurs d’investidura la voluntat i l’exigència de complir íntegrament la Llei d’Amnistia.
Hi ha, per tant, camí per aconseguir que la justícia espanyola siga una justícia democràtica, europea i normal. I cal assenyalar que si això s’aconsegueix serà, també, gràcies al treball que el president Puigdemont ha desenvolupat i continua desenvolupant des de l’exili.
