Si es té en compte l’actitud del Tribunal Suprem des que va començar la seua creuada particular contra l’independentisme català, cal pensar que el president Carles Puigdemont serà detingut, i molt possiblement empresonat, quan torne de l’exili després de set anys.
Això ocorrerà, si tot va com es preveu, aquesta setmana. A l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS les bases d’Esquerra Republicana de Catalunya encara no han esgotat el termini per a votar a favor o en contra del preacord signat entre aquest partit i el PSC, que contempla el disseny d’un model de finançament diferent –evidentment molt més beneficiós– per a Catalunya a canvi d’investir Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya.
Si les bases d’ERC acaben validant aquest preacord, tal com en principi cal pensar, la setmana que ve s’hauria de convocar el ple d’investidura. I Puigdemont ja ha dit, en reiterades ocasions, que amb l’aprovació de l’amnistia el temps de l’exili ja s’ha acabat, i que acudirà al Parlament per a presenciar i participar en aquest debat d’investidura en el qual, ell, exerciria com a líder de l’oposició.
Però, li ho permetran? Tot fa pensar que no. L’amnistia és molt clara en aquest cas i en tots els altres: Puigdemont no pot ser detingut i encara menys empresonat, però el Suprem no amaga les seues intencions, malgrat tot. La pregunta és per què ho hauria de fer, ja que durant aquests anys l’alt tribunal espanyol ha actuat amb una vocació unilateral, autàrquica i antidemocràtica.
Recordem-ho: el Tribunal Suprem, des que es va fer càrrec de la causa que afecta els líders independentistes catalans que van fer possible l’1 d’octubre, no ha deixat d’actuar amb manifesta intencionalitat. Per exemple, els representants de la justícia de diferents països –Bèlgica, Alemanya, Itàlia i Escòcia– han denegat les extradicions sol·licitades per delictes que només veuen els jutges espanyols. Davant aquesta realitat, el Suprem, en comptes de rectificar, ha preferit condemnar l’Estat espanyol a una autarquia judicial obsoleta en l’Europa del segle XXI. Una autarquia, recordem-ho, aplaudida o consentida pels principals partits polítics espanyols.
El Suprem, recordem-ho, ha retirat i executat euroordres de detenció a conveniència, és a dir: les ha retirades quan ha sigut conscient que no aconseguiria l’objectiu d’obtindre una extradició i les ha executat quan ha tingut expectatives d’assolir-la. No és, ni de bon tros, l’estratègia que s’espera d’uns jutges, que en aquest cas han actuat com a acusació i no han tingut cap altra intenció que la d’empresonar.
El Suprem, recordem-ho, ha portat la Llei d’amnistia al Tribunal Constitucional referint-se als polítics catalans beneficiats per aquesta llei com a “colpistes”, en un text que el podria haver signat qualsevol tertulià passat de voltes.
Arribats a aquest punt, tot fa pensar que el Suprem no retrocedirà, que detindrà el president Puigdemont, que l’empresonarà i que passarà per damunt de la llei aprovada pel legislatiu, pete qui pete, tornant a fer-ho saltar tot pels aires.
Si això acaba ocorrent, caldrà saber què faran aquells que han aprovat la Llei d’amnistia i han donat el conflicte per resolt. Hi ha una assignatura pendent d’abordar, i és la del fanatisme judicial que actua impunement a l’Estat espanyol. És un repte que cal afrontar com a demòcrates, i això interpel·la tothom. També els qui, fins fa ben poc, obviaven aquesta realitat que els ha acabat esclatant a les mans.
