La proposta de finançament singular amb què Esquerra Republicana vol condicionar la investidura de Salvador Illa ha irromput com una bomba en l'escena política espanyola. Proliferen aquests dies a les tertúlies de ràdios i televisions els qui diuen que poc se'n sap de la proposta, excepte que els catalans volen imitar el model basc i navarrès i que ja se sap què es pot esperar dels catalans: que són uns insolidaris, que no miren pels altres i tantes altres coses.
En realitat, fa prop de tres mesos que el document dissenyat pel departament d'Economia de la Generalitat de Catalunya està penjat al web institucional. Són 86 pàgines que descriuen, des del punt de vista tècnic, la proposta catalana. S'hi pot estar més d'acord o menys amb el fons de l'assumpte (és a dir, amb el fet que els catalans abandonen el sistema comú per regir-se per un model propi sota un principi de solidaritat limitat -a la manera del discutit cupo-), però el document planteja debats interessants que atenyen Catalunya però també la resta de comunitats autònomes.
Perquè la famosa frase segons la qual "España es el país más descentralizado del mundo" s'ha utilitzat sovint per esquivar qüestions que són de gran importància per a la gestió i la governança dels territoris. Espanya, sí, és un país descentralitzat en termes competencials (prou més discutible seria dir que és "el més descentralitzat", però), però ho és prou menys en termes tributaris.
Com més ens esvalotem els valencians per l'atenció que Sánchez dispensa a Catalunya més evident es fa la nul·la rellevància política del País Valencià a Espanya.
Les xifres són ben eloqüents: l'administració central és la responsable del 55% de la despesa financera neta (la que no inclou el deute) i té capacitat normativa sobre el 75% dels tributs. L'administració autonòmica, en canvi, fa el 30% de la despesa financera neta i només té capacitat normativa sobre el 13,7% dels tributs. Per dir-ho ras i curt: les autonomies es fan càrrec de serveis bàsics per al sosteniment de l'estat del benestar però, tanmateix, tenen poca capacitat de decisió a l'hora de dissenyar els tributs.
Els catalans, en tot cas, no són els primers a avisar d'això. Els experts de les Corts Valencianes ja fa quasi un lustre que van advertir que quan s'encetara el meló del finançament, calia obrir també el debat sobre la corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes.
Per això farien bé molts polítics valencians en temperar les seues crítiques a la 'singularitat' que proposa Catalunya. Com més s'esvaloten per l'atenció que Pedro Sánchez dispensa a Catalunya més evident es fa la nul·la rellevància política del País Valencià a Espanya. Perquè el que la història recent ens demostra és que, en termes de debats i equilibris territorials, a Espanya res no es mou sense que l'enorme placa tectònica que és Catalunya es sacsege primer. El 'problema valencià' que va voler substanciar Ximo Puig era un eco que s'emorteïa a l'altura del pantà d'Alarcón.
Els polítics valencians haurien de tenir la intel·ligència suficient per aprofitar en benefici propi la reivindicació catalana. El Principat ha actuat sempre com a desllorigador, en bona part perquè els partits catalanistes han tingut una gran capacitat de pressió a Madrid. A casa nostra, amb un model de partits assimilable a l'espanyol, no hem tingut aquesta sort. PPCV i PSPV-PSOE han estat els responsables que la reivindicació valenciana en relació amb el finançament no haja avançat gens ni miqueta. I Compromís, el partit d'obediència valencianista que podria haver condicionat el seu vot a resoldre aquesta qüestió, ha vist com els donaven gat per llebre a Madrid sense que això no generara cap revolta parlamentària.
Ens queda, per tant, assumir la nostra irrellevància i esperar beneficar-nos del vent de cua del darrer moviment català.
