La setmana passada Josep Rull va ser escollit president del Parlament de Catalunya. Atesa la situació política, amb una investidura que es preveu més que complicada amb l’actual fragmentació que hi ha a la cambra catalana, no se sap si Rull mantindrà el seu càrrec durant poc o molt de temps. Però sí que es pot dir que la seua figura és positiva en el moment actual. Tant per l’independentisme com per la política catalana en general. I és així per moltes raons.
Rull és una de les persones que aglutinen en un partit tan plural i heterogeni com Junts. Aquest espai, integrat majoritàriament per polítics procedents de l’antiga Convergència Democràtica, ha acollit també des de la seua creació persones aleshores recentment incorporades a la política arran els fets de la tardor del 2017, tots ells amb el lideratge del president Puigdemont.
Aquesta heterogeneïtat ha sigut positiva per a Junts, però també ha presentat contradiccions traduïdes en tensions i guerres internes que sovint han desestabilitzat el partit. Davant aquesta realitat, Rull ha emergit com un actor capaç de ser respectat i valorat per les diferents sensibilitats del partit i per tendir ponts entre tots aquests sectors.
Tant és així que Rull, durant l’última campanya electoral, va donar veu a la candidatura liderada pel president a l’exili, Carles Puigdemont, a l’interior de Catalunya degut a la injustícia que el candidat a recuperar la presidència ha hagut de patir fent campanya des de la Catalunya Nord. Rull, de fet, era el principal candidat a la presidència del partit en cas que Puigdemont no haguera assumit el compromís d’intentar tornar a ser investit després de quasi set anys d’exili.
Però Rull no només aglutina dins de Junts. Des d’Esquerra Republicana, l’exconseller de Territori i Sostenibilitat –que va ser empresonat per haver exercit aquest càrrec durant la presidència de Puigdemont, que va coincidir amb el referèndum de l’1 d’octubre– també s’ha erigit com una figura de proximitat en un temps en què les disputes entre els dos principals partits independentistes s’han perpetuat i agreujat de manera exagerada i totalment innecessària. Durant la seua etapa de tres anys i vuit mesos a la presó, Rull no va protagonitzar grans controvèrsies entre els partits, sinó més ben al contrari: el seu paper conciliador va ser reconegut des de l’òrbita d’Esquerra Republicana. A més de portaveu de Convergència a la seua ciutat, Terrassa (Vallès Occidental), durant 12 anys, Rull també ha sigut diputat al Parlament en anteriors etapes i no ho va poder ser al Congrés –més enllà d’uns mesos– perquè la justícia espanyola li ho va impedir.
En moments com l’actual, que Rull prenga protagonisme és positiu. Sobretot en un escenari tan dividit, de tanta fragmentació, en què els pactes són imprescindibles perquè la política tinga una mínima utilitat. La contradicció és que la seua tria evidencia que l’independentisme, i en aquest cas Junts, té problemes a l’hora de trobar referents que no hagen sigut protagonistes dels fets de la tardor del 2017 i de la repressió espanyola posterior. Malgrat aquesta dificultat, davant aquesta evidència, la presència de Rull és una solució factible i necessària per a fer constar que l’objectiu polític del catalanisme es pot perseguir des de la cordialitat i des de l’acompanyament, i no necessàriament des de la divisió i l’enfrontament. Aquests dos últims factors, de fet, són totalment contraproduents, tal com s’ha vist els últims anys.
