Dijous passat la Llei d’amnistia va ser aprovada per majoria al Congrés dels diputats. Era una aprovació previsible i el llarg camí que ha exigit aquesta llei ha fet que se’n vinga parlant des de fa mesos, pràcticament des de fa un any, quan després del resultat electoral del 23 de juliol ja s’intuïa la possibilitat d’acordar aquesta mesura a canvi que els partits independentistes catalans, Esquerra Republicana i Junts, garantiren la continuïtat del president espanyol Pedro Sánchez a la Moncloa.
Tot això ha fet, per tant, que la Llei d’amnistia haja sigut una mesura constantment analitzada i que s’haja situat en la primera línia del debat polític estatal. Però això no ha impedit que l’aprovació haja fet esclatar d’emoció els partits independentistes, que aconsegueixen una victòria que és fruit de la unitat després de diverses batalles innecessàries i d’incomptables decepcions, l’última la del resultat electoral del 12 de maig a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Les paraules de Míriam Nogueras, portaveu de Junts, donant les gràcies des del faristol del Congrés a adversaris polítics d’ERC com Oriol Junqueras, Carme Forcadell o Dolors Bassa, presents a l’hemicicle durant el ple d’aprovació, evidencien que hi ha camins de retrobament que mai no s’haurien d’haver dinamitat. Sobretot perquè aquesta unitat demostra moltíssimes coses.
En primer lloc, que els grans èxits de l’independentisme han sigut possibles només i únicament amb la unitat. La repressió no sempre ha garantit l’acord entre les parts, però quan ho ha aconseguit ha fet possible, fins i tot, l’aprovació d’una llei que en el moment en què Òmnium Cultural en va començar a parlar ara fa cinc anys es donava pràcticament per impossible. Han hagut d’ocórrer moltes coses perquè aquesta demanda siga finalment acceptada i aprovada pel PSOE. Que no ens enganyem, accepta l’amnistia per conveniència política i no per convicció –o si més no així va ser en primer terme, només cal escoltar què en deia Pedro Sánchez durant la campanya electoral de les eleccions estatals de l’any passat–, però precisament per això cal valorar-ne l’aprovació: la insistència, la unitat i la determinació han fet possible allò que semblava impossible. Això és, exactament, allò que en diuen “fer política”. L’emoció del diputat de Junts, Josep Maria Cervera, reflectida en llàgrimes al Congrés, simbolitzava la importància del moment viscut.
En segon lloc, i en relació amb el que s’ha dit anteriorment, allò que en diuen “fer política” pot servir, ha de servir, perquè l’immobilisme d’una estructura tan potent com la d’un Estat, en aquest cas l’espanyol, aprove una llei que va en contra de la seua naturalesa, però que al mateix temps resulta més justa i contribueix a democratitzar un context que s’ha vist enrarit per decisions que, tal com han fet veure des de diversos tribunals europeus, no s’ajustaven a allò que ha de ser un Estat de dret.
I en tercer lloc, tot i que pot semblar anecdòtic, la reacció, visceral i alhora previsible, dels diputats de Vox assenyalant i fins i tot insultant els diputats que votaven a favor de la mesura serveix per a distingir perfectament entre qui és demòcrata i qui no ho és. I ajuda a fer veure a partits com el PSOE, que sovint s’han mostrat equidistants o fins i tot comprensius amb la repressió contra l’independentisme, a entendre que la lluita per la democràcia obliga a garantir un marc de respecte, de lleialtat i de compromís que no es pot crebantar per interessos electoralistes, estatals o per la por a ser acusats de traïdoria. El compromís democràtic sempre ha de ser la màxima prioritat política, i aquesta llei ha evidenciat, encara més, que hi ha gent per a la qual la democràcia és secundària i, fins i tot, prescindible.
