Les eleccions catalanes del 12 de maig han deixat un resultat molt evident, que és el de la victòria del bloc del 155. Les relacions impossibles entre PSC i Vox impediran que, per primera vegada en la història, a Catalunya es forme un govern netament espanyolista –i perillosament extremista per la part de Vox. Els partits tradicionals de l’independentisme no només han patit aquesta derrota, sinó que la frustració generada per les polítiques dels últims anys han obert la porta del Parlament a un nou partit, Aliança Catalana, que es declara obertament islamòfob.
És evident que hi ha hagut coses que no s’han fet bé, i que l’autocrítica és indispensable per encarar un futur que no es presenta senzill i que cal contemplar-lo molt més enllà del debat que suscita la possibilitat o no d’investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. Un debat, per cert, que encara no s’està generant amb tota la intensitat possible –aquest moment arribarà, segurament, després de les eleccions europees del 9 de juny–, però que fins ara ha donat pistes que l’independentisme tradicional no està canviant la manera caïnita d’afrontar aquestes situacions. I és que els primers missatges que s’han llaçnat sobre aquesta qüestió fan pensar que tot està predestinat a una cursa per veure qui assenyala l’altre com a responsable del desenllaç final, que tot apunta que serà advers per a l’independentisme, atès que és ben difícil una solució distinta d’una investidura d’Illa o d’una repetició electoral.
L’independentisme, en el seu conjunt i per separat, ha de reflexionar, identificar errors, assumir-los i prendre’n nota. Però seria injust, també, caure en el martiri. L’independentisme, aquests anys, ha patit una espiral repressiva inimaginable en el segle XXI. I no només per les situacions de presó i exili o pel judici que va condemnar a 100 anys de presó dirigents polítics i socials responsabilitzats per fer possible un referèndum. Hi ha milers de persones anònimes que, previsiblement, quedaran desencausades per l’amnistia i que aquests anys han viscut, amb temor i angoixa constant, decisions judicials arbitràries i injustificables.
Aquest clima ha enterbolit unes relacions entre l’independentisme que, si bé mai no han sigut sanes del tot, ara s’han agreujat encara més per culpa de les estratègies curt-terministes i per les batalles electorals que no han conduït absolutament a res més que a generar malestar i desconcert entre la societat. Però l’independentisme no només ha comès errors. Aquests anys aquest moviment ha demostrat la força que pot tindre Catalunya a l’hora de generar un problema a l’Estat espanyol si aquest no compleix amb les exigències democràtiques i econòmiques justes per a garantir el sistema de benestar. Hi ha també la certesa que existeix una societat disposada completament a mobilitzar-se per defensar causes democràtiques i per connectar lluites nacionals com la de l’autodeterminació amb d’altres, que són globals, com ara la del dret a acollir. L’independentisme ha evidenciat, també, a nivell polític, capacitat negociadora per aprovar mesures tan impensables com la de l’amnistia, que remouen l’statu quoestatal i un poder judicial que, gràcies també a l’independentisme –per molt que Pedro Sánchez ara se’n victimitze–, ha quedat en evidència per la seua parcialitat, que fins ara li ha fet perdre totes les batalles a Europa.
La decepció impera en un context com l’actual. Però l’independentisme català té motius i bases per renovar-se, èxits que el legitimen i un suport social evident que tornarà si hi ha autocrítica, renovació i un esforç sincer per reconduir les relacions i construir un context de confiança mútua, sense deixar de costat el dret sa i necessari a la discrepància.
