Un problema dels principatins ha estat que durant molts d’anys s’han pensat, tot cofois, que estaven nacionalment molt millor que els seus compatriotes valencians i balears. Ara que ja han vist que això no és veritat, un problema dels principatins pot ser que, entre la decepció, l’estupor i una desesperació travessada de pors i d’angoixes, pensin que estan tan malament com els seus compatriotes valencians i balears. I això, per molt que ara se sentin temptats de pensar-ho perquè veuen com el país se’ls desfà a bocins —els resultats electorals de fa poc més d’una setmana són la culminació d’una derrota, d’un desistiment, d’unes negligències i d’unes dinàmiques cada cop més naturalitzades de subalternització que fa anys que duren—, tampoc no és veritat.
Catalunya té moltíssims problemes. Està immersa en un gravíssim, accelerat i a moments sembla que quasi irreversible procés de desnacionalització —un procés que, tal com ha passat al País Valencià i a les illes Balears, té dues fonts o dos agents provocadors: el castellanisme invasiu i espoliador de l’Estat espanyol i els efectes depredadors del turisme de masses— i, cosa que ho agreuja tot encara més, no sembla que hi hagi cap partit o cap líder capaç de mirar la realitat de cara, entendre-la i contraprogramar-la amb voluntat de poder i eficàcia. Ara bé, el país —la gent que vol protegir el territori, les entitats que lluiten per la cultura i la llengua, els homes i les dones que entenen que als Països Catalans només es poden fer polítiques socioeconòmicament i mediambientalment progressistes des de les idees i els postulats del nacionalisme d’autodefensa i amb una mentalitat no subalterna de Madrid— encara hi és. I tant que hi és. Que en un percentatge més que considerable ara no hagi anat a votar no vol dir que no existeixi. Vol dir que n’estan farts. Normal: han vist com els partits independentistes principals usaven l’ideal de la independència per tal d’aconseguir l’hegemonia autonòmica, i que, fent això —molt més que un error estratègic, un suïcidi i una traïció—, han embrutit l’ideal i han malgastat durant com a mínim un parell de dècades la possibilitat seriosa d’aconseguir-la. Que estiguin desenganyats encara em sembla poc.
Potser el Primer d’Octubre no hi havia tant de país com semblava, però ara, almenys a Catalunya, hi ha molt més país del que sembla. Potser està desanimat, irritat, decebut, desconcertat i desmobilitzat, però hi és. L’objectiu prioritari ara hauria de ser rearmar-lo discursivament, reactivar-lo políticament i articular-lo en termes de partits vàlids i útils, i en termes també d’associacions civils. Perquè això sigui possible, però, encara cal depurar les mentides i les mitges veritats que s’arrosseguen dels anys del procés. Cal dir que no hi havia res preparat; cal dir que no són pocs els catalans que prefereixen una Catalunya autonòmica espanyola i autoritària abans que una Catalunya lliure i catalana i plenament democràtica; cal dir que només amb manifestacions i performances poc s’aconsegueix en enfrontar-te a un estat com l’espanyol... De vegades he pensat que molts dels mals actuals del catalanisme independentista venen de la famosa metàfora d’Ítaca emprada per Artur Mas. El procés no era un viatge cap a Ítaca, era la guerra de Troia, i requeria menys poesia i més combat.
