La idea de desnacionalitzar el procés independentista per mirar d’incorporar-hi gent que no se sentia còmoda amb les reivindicacions més identitàries —llengua i imaginari— del nacionalisme català va ser un error conceptual i tacticoestratègic de primera magnitud. Va significar rendir-se als xantatges del nacionalisme espanyol i comprar-ne el marc mental, i va suposar una desnaturalització ideològica de la causa que, més a la curta que a la llarga, només podia deixar-nos a la intempèrie i desarmats. Ara bé, no tot és culpa del procés i dels frívols populistes que deien que, en una Catalunya independent, el castellà hauria de ser tan oficial com el català. La dimissió en matèria de llengua a Catalunya —i si es perd Catalunya es perd tot— ve de fa temps i hi han col·laborat o l’han permesa tots els partits catalanistes.
Ara que a Catalunya ja han vist, però, que això de la independència i de la República va per llarg, s’han tornat a posar les piles amb la qüestió lingüística. L’incendi castellanista fa temps que crema i el tsunami globalitzador ja ha fet destrosses irreparables, però no ha estat fins ara que el personal ha fet sonar l’alarma i ha cridat “emergència”. Més val tard que mai. Tanmateix, que ara qui més qui menys dins l’àmbit catalanista digui que cal salvar la llengua, perquè sense llengua no hi ha país propi ni identitat diferenciada, tampoc no és garantia de res. Basta veure com molts dels que debaten sobre el tema assenyalen una única raó —cadascú segons les seves doctrines i conveniències— per a la minorització galopant del català, quan les raons són moltes i no fatalment unívoques.
Vull dir que si el català recula i perd presència als carrers i a les aules i és cada vegada menys tingut en compte per les noves generacions és perquè l’estat espanyol fa tot el que pot i més per desincentivar-ne la normalització i propagar encara més el castellà, i és també perquè el model socioeconòmic que ha abraçat Catalunya —el del turisme de masses, igual com abans ho feren les Balears i el País Valencià, amb efectes igualment despersonalitzadors— ha fet que el país quedi demogràficament capgirat, i és també perquè els catalanoparlants tenen cada vegada més aversió al conflicte i més naturalitzada la castellanoespanyolitat.
Aquests factors minoritzadors, però, no haurien de donar per força els resultats negatius que donen. Vull dir que la cosa està malament, però encara en part depèn de nosaltres. És molt diferent tenir un estat en contra i rendir-t’hi amb excuses de covard mentider que, mentre se sotmet dòcilment, se les dona d’heroi èpic i de màrtir que mira la realitat de cara i actua amb astúcia i frontalitat. També és molt diferent gestionar l’impacte demogràfic —i és clar que la demografia és determinant en l’ús d’una llengua— si els catalanoparlants es passen al castellà a la primera que si es mantenen ferms, amb normalitat i autoestima, i parlen la seva llengua amb tothom, i fan veure a tothom que és útil i present, i a més des de les institucions es dediquen recursos i personal per ensenyar la llengua als nouvinguts. I, és clar, també és molt diferent tenir institucions governades per partits que diuen defensar la llengua i en efecte la defensen que tenir institucions governades per partits que diuen defensar la llengua i a la pràctica només pensen a conservar i ampliar la menjadora.
