Els pressupostos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A hores de tancar aquesta edició, la gran batalla del Govern català a curt termini continua sent la d’aprovar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. La minoria parlamentària amb què governen Junts per Catalunya i Esquerra Republicana obliga a buscar suports externs. Només els comuns estan disposats a entrar en la negociació. Mentre se celebren reunions amb avanços mínims, part dels votants independentistes protesten pel que anomenen un retorn a la lògica de l’autonomisme, a “gestionar engrunes”. És cert que aquesta lògica és present, però és, en aquests moments, l’única que es pot fer servir per millorar la vida de la gent i per superar una assignatura que arrosseguen els darrers governants del Principat: millorar el benestar social.

La pantalla del procés havia arraconat, temporalment, reivindicacions estrictes en termes socials a l’espera de com es desenvolupaven els esdeveniments. En el procés, precisament, han participat i participen molts dels qui durant les últimes setmanes han omplert els carrers per exigir una millora de les condicions dels empleats públics de la sanitat, l’ensenyament i la seguretat ciutadana —els bombers, concretament— i dels serveis que presten als ciutadans. Els dubtes que el Govern català ha mostrat fins ara han despertat un enuig generalitzat. Queda pendent la reversió d’unes retallades realitzades en un context de crisi ­—aquest era l’argument amb què es justificava l’Executiu d’Artur Mas— i que encara afecten el conjunt de la població catalana.

Des de l’Executiu Torra-Aragonès i les respectives formacions polítiques hi ha l’argument reiterat ­—i totalment veraç­— que la relació fiscal de Catalunya amb l’Estat fa impossible un augment de la despesa social o de qualsevol tipus. Però també és cert que a hores d’ara hi ha un marge determinat sobre el qual s’ha de treballar. No assolir objectius polítics no pot servir per no satisfer els clams de la ciutadania, que demana garantir l’Estat de benestar. En cas contrari, es generaria un clima de desconfiança que malmetria tota la feina feta des de la ciutadania i les institucions de manera conjunta els darrers anys. Ni les institucions ni la ciutadania no s’ho poden permetre.

No es pot oblidar, tampoc, la responsabilitat de l’Ajuntament de Barcelona en la resolució d’aquesta equació. Els pressupostos del consistori també depenen de suports externs al Govern local, en aquest cas de l’independentisme. La postura dels comuns és comprensible en la lògica d’una negociació que només ells estan disposats a desencallar. Però la seua insistència a l’independentisme català perquè aprove els Pressupostos Generals de l’Estat esdevé delicada. No només per l’existència de presos polítics i per la negativa del Govern de Pedro Sánchez a posar una solució. Cal recordar, també, que hi ha partides estatals aprovades i sense executar des de fa anys, especialment en matèria d’infraestructures. Són molts anys de promeses incomplertes i l’exigència a l’Estat, en aquest cas, és més obligatòria que no pas opcional.

Si bé la solució és a les mans de l’Executiu català. El Govern ha de demostrar que és capaç d’aconseguir objectius polítics elementals, com l’aprovació d’uns pressupostos decisius, demostrant capacitat de negociació, pactant amb formacions que no ocupen despatxos al Palau de la Generalitat i fent, al capdavall, política. Si el que es vol és eixamplar la base, difícilment n’hi haurà oportunitats millors. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps