Quina Europa?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Cambra britànica dels Comuns ha estat l’enèsim escenari de la trista realitat que viu Europa. Hi ha una desconnexió important entre els ciutadans i les elits polítiques, que prometen complir amb les demandes dels seus votants sense saber com fer-ho. El Brexit pactat entre Theresa May i la Unió Europea ha provocat protestes en tots els sectors polítics, fins i tot en el de la primera ministra, amb dimissions incloses al si del Govern. Mentrestant, és impossible pronosticar cap desenllaç en un país que podria viure unes eleccions anticipades o, fins i tot, un segon referèndum pel Brexit.

Com s’ha arribat fins aquí? Des de fa anys, distintes veus menyspreades, han anat vaticinant que Europa tocaria fons si no encarava els problemes que es plantejaven sobre la taula. La bonança econòmica, del tot artificial, era l’excusa per silenciar les veus que eren titllades de catastrofistes però que, finalment, han acabat tenint raó. La ciutadania confiava en unes elits que semblaven tenir la paella pel mànec i que han demostrat tot el contrari. El divorci entre la ciutadania i la política a Europa és evident. I per això el Brexit, l’ascens de l’extrema dreta i l’estat de la socialdemocràcia, que agonitza en la majoria dels Estats, víctima del seu alineament amb el neoliberalisme des del 2008 i de la seua incapacitat per aturar les ambicions depredadores del mercat financer.

Deu anys després, Europa continua sense estar a l’altura. El populisme s’ha imposat en molts països dels que la van fundar i en altres creix sense aturador. Els pronòstics són més foscos si es té en compte que Angela Merkel encara la recta final del seu mandat a Alemanya i a la CDU. La líder conservadora ha estat capaç, malgrat molts desencerts, de combatre les temptacions xenòfobes i populistes que en altres països no s’han sabut frenar. La política de Merkel és molt millorable. El drama, però, és que a hores d’ara no compta amb substituts que semblen poder millorar la seua obra.

També, però, hi ha motius per pensar en clau optimista. Malgrat els seus errors, Europa continua sent el gran projecte polític per a la major part dels seus ciutadans. La major part dels qui desconfien de les elits tampoc no s’imaginen un futur fora d’Europa. Si molts d’ells cauen en les temptacions euroescèptiques és perquè altres partits no han estat capaços d’oferir un missatge més convincent. El futur, en gran part, està en les seues mans.

Tal com es pot llegir en aquest número d’EL TEMPS, la setmana passada vam viatjar a Bèlgica, al cor d’Europa, on ens va rebre Carles Puigdemont. Un president exiliat a l’Europa del segle XXI. Ell mateix és testimoni, amb més d’un any d’exili a les esquenes, de com Europa és, “per damunt de tot, una idea participada pels ciutadans”. Segons explicava, “hi ha un interès social per què té a dir la crisi catalana sobre el futur d’Europa”. I és que a ningú se li escapa que Catalunya té molt a dir en tot això. Perquè Europa només es pot construir sobre la base dels pobles. La dels Estats ha fracassat.

De fet, el silenci davant la situació que es viu al Principat és una mostra més com Europa està fracassant com a idea i com a projecte. També ho és el Brexit, la política racista de Matteo Salvini, de Viktor Orbán, de Sebastian Kurz, l’ascens d’Alternativa per Alemanya, la consolidació de Le Pen o, per què no dir-ho, el possible impuls de VOX. Malgrat tot, Europa continua sent el projecte per als ciutadans que la formen. I aquesta arma, si és ben utilitzada, és la millor possible per refundar-la amb garanties. Perquè avui, malauradament, qualsevol alternativa a una Europa democràtica fa feredat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps