Catalunya: un 'compromís' per a Compromís

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Moisés Pérez ens oferia recentment en aquest mitjà un excel·lent reportatge sobre la política valenciana titulat L'estratègia de Compromís per convertir Mónica Oltra en presidenta. A través de les converses amb els estrategues electorals de Compromís, el reportatge amolla els ingredients oportuns per rumiar sobre els complexos que malauradament arrossega la coalició de Mónica Oltra. Governar amb manies o pors fa que acabis demanant perdó pels teus ideals. Aquest podria ésser un bon resum de la darrera legislatura al País Valencià.

En aquest sentit, el reportatge recull unes declaracions d’Amadeu Mezquida, secretari del grup municipal de Compromís a l'Ajuntament de València i director de l'estratègia de la coalició a la capital, que crec que poden il·lustrar aquest context d’inseguretat electoral dels valencianistes. De fet, són declaracions que a tots ens haurien de grinyolar si no fos que ja hem normalitzat del tot l’espanyolització de Compromís. Mezquida diu: “Quan (Compromís) va arribar als governs, ens titllaven de radicals, comunistes, catalanistes o bolivarians”. Que un dirigent d’una coalició històricament valencianista col·loqui en una mateixa categoria els adjectius “bolivarians”, “comunistes” i “radicals” amb “catalanistes”, de debò que no indigna ningú? Són milions les persones mortes en aquest planeta terra per culpa de dictadures comunistes. Són milions les persones que a llatinoamèrica han patit i pateixen encara les injustícies que provoca la pobresa democràtica propugnada pel bolivarianisme. D’això, tothom se’n pot avergonyir. Però, quin valencianista, veritablement patriota, necessita defugir el terme catalanista? O dit a l’inrevés, quin catalanista, veritablement patriota, defugiria el terme valencianista? 

Si volem davallar als fets concrets de la política, hi ha, sens dubte, un cas flagrant que exemplifica aquest rebuig a qualsevol aproximació al Principat: l’incompliment del govern valencià de l’acord entre els presidents Puigdemont i Puig de posar en funcionament la reciprocitat entre els mitjans públics audiovisuals catalans i valencians un cop engegada la nova televisió pública valenciana. À Punt és, de fa mesos, una realitat audiovisual al País Valencià. Una realitat audiovisual de què els principatins no podem gaudir, de la mateixa manera que els valencians continuen sense poder gaudir dels canals de la CCMA. Que l’argument esgrimit pel govern valencià per justificar-se del retard d’aital reciprocitat sigui el famós segon múltiplex que no arriba de Madrid, no pot interpretar-se d’altra manera que d’excusa de mal pagador, atès que tots sabem que, fins i tot tenint en compte aquesta mancança tecnològica, la reciprocitat entre els canals valencians i catalans podria començar immediatament almenys de forma parcial. De fet, no és cap secret que entre passadissos i declaracions en off dels líders valencians, es diu i es reconeix que no es vol sentir a parlar de TV3 al País Valencià, almenys, fins després de les eleccions. La justificació d’això, diuen, és que la dreta podria acusar el govern progressista de voler adoctrinar els ciutadans valencians amb un canal de televisió independentista, extremista i radical –que diria Mezquida– i això els podria fer perdre les eleccions. El problema d’aquest raonament és que per donar-lo per vàlid implica creure, assumir i acceptar que la ciutadania valenciana és, a més de valenciana, idiota, analfabeta i menor d’edat. Pensar que servidor serà abduït i entabanat ideològicament i mental si demà, a més de la quarantena de canals que ja rebo actualment al meu televisor, s’hi afegeix un canal espanyolista ultracatòlic finançat per VOX, és com pensar que jo no tinc criteri propi ni cervell ni majoria d’edat.

La situació de la televisió recorda l’Institut Ramon Llull, aquest organisme públic de projecció de la cultura catalana, participat, sobretot, per la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears, a més d’altres institucions. D’ençà de la seva creació, el valencianisme cultural i polític havia instat la Generalitat valenciana a participar-hi com a membre de ple dret, en condicions similars als dos governs autonòmics esmentats suara. Ara, després de gairebé quatre anys de govern progressista i valencianista, a l’Institut Ramon Llull la Generalitat valenciana ni se l’espera ni se l’olora. Tampoc ni s’espera ni s’olora la cooperació en matèria cultural amb Catalunya i les Illes. La famosa declaració de Palma fou exactament això: una mera declaració d’intencions que després no s’ha vist traduïda en actuacions concretes de gran abast. Catalans, illencs i valencians han tingut quatre meravellosos anys de governs teòricament catalanistes i de progrés que haurien hagut de permetre de bastir la primera veritable xarxa cultural de tot el domini lingüístic. És a dir, una xarxa que permetés a artistes, músics, poetes, actors, etc., de qualsevol punt de la geografia de parla catalana de treballar, d’una manera estructurada, arreu del territori. Res de res.

Però la situació no és millor en política europea o transfronterera. Per això, un cas similar als anteriors és el de l’Euroregió Pirineus–Mediterrània. Com és que en cap moment cap veu de l’actual legislatura valenciana no ha posat sobre la taula la natural i necessària adhesió de la Generalitat a aquest organisme de cooperació territorial d’escala europea? Com pot ser que quelcom d’una transcendència tan evident i profunda per al desenvolupament econòmic, mediambiental, logístic, cultural i comercial del País Valencià no hagi estat una prioritat del Botànic?

Potser la resposta de tot plegat la podem trobar en el darrer acte de lliurament dels Premis Octubre. Qui hi va assistir probablement va poder copsar la incomoditat de bona part dels càrrecs electes valencians durant les demandes de llibertat per als presos polítics catalans.

No s’entén. L’explicació oficial de tot plegat és que qualsevol aproximació a Catalunya fa perdre vots i, per tant, posa en risc la reedició d’un pacte de progrés. El problema és que això només es pot acceptar des d’una posició políticament a la defensiva, en lloc d’anar a l’atac, a la proposta, a construir veritables fortaleses. Compromís ha tingut quatre anys per canviar hegemonies culturals i mentalitats. Des del govern, però també des del partit. Quatre anys per demostrar empíricament que la cooperació, l’entesa i el treball conjunt amb Catalunya és més que positiu per al conjunt de la ciutadania valenciana, siguin d’esquerres, de dretes, valencianoparlants o no. Quatre anys per fer pedagogia sobre els beneficis econòmics, empresarials, comercials, culturals, socials, polítics, logístics, etc., d’aproximar-se, de manera natural, a Catalunya. Per fer-ho calia, sobretot, una cosa: creure-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.