Sí és sí: el que m’amoïna del nou feminisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vagi per endavant que res del que parlaré a continuació posa en cap cas en dubte la necessitat més que imperant de combatre des de tots els àmbits possibles les desigualtats de gènere que encara avui arrosseguem i, el que és encara més urgent, erradicar la violència estructural a què es veuen sotmeses les víctimes. No hauria de caldre d’explicitar que casos com el de la Manada no són més que la punta d’un iceberg, el gruix del qual no es veu si no ens hi submergim, mai millor dit. Segons dades del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, només al Principat l’any 2017 es van atendre 12.907 víctimes d’aquesta violència, de les quals nou van resultar mortes. Evidentment cal continuar combatent aquests comportaments delictius, de la mateixa manera que es combat qualsevol intent de violència vingui de la part que vingui.

Però avui no volia parlar de la violència masclista, sinó dels temors que em genera aquest nou corrent feminista anomenat de la diferència. No, no us enganyeu. No em neguiteja només pels suposats “perills” que pot representar per al meu teòric estatus, els meus pretesos privilegis d’home europeu, heterosexual i de Sabadell –determinant, aquesta darrera característica– ni per al figurat poder patriarcal que exerceixo cada dia amb força, contundència i determinació des que em llevo de bon matí fins que vaig a fer nones, com bé sap tot aquell que em coneix mínimament. És quelcom més. M’amoïna la possibilitat que pugui ésser el causant –o, almenys, en bona part– d’una notable pertorbació, àdhuc frustració, de la llibertat sexual en un segment rellevant de generacions de dones d’avui i del futur.

Miro d’explicar-me. Sectors fàctics d’aquest feminisme actual, amb una certa presència als mitjans de comunicació i sobretot a les xarxes socials, difonen als quatre vents una mena d’estereotip d’home-llop universal, amb l’únic propòsit en aquesta vida d’actuar de predador sexual davant totes i cada una de les pobres caputxeta-vermella-innocents també universals. L’home-llop, a més, actua amb la complicitat dels altres home-llops, esclar. L’exemple paradigmàtic d’aquest comportament podria ésser el cartell d’un 8 de març d’una facció de la CUP on s’assenyalaven com a agressors o col·laboracionistes un grapat de dirigents homes –mai dones– de la mateixa organització cupaire. Parlem del clàssic esquema maniqueista que ja treia el cap l’any 1997 en la cançó Caperucita del mític àlbum Atrapados en azul del cantautor espanyol Ismael Serrano, que de segur va influir pregonament sobre tota una generació de joves de l’època, especialment els ancorats a l’esquerra.

Si una mera mirada susceptiblement lasciva és violència, si un missatge de whatsapp presumiblement capciós és violència, si un intent de seducció –amb tot el que implica de joc i de perversió, per sort!– és violència, voldrà dir que, segons aquest model, a partir d’ara no podrem fer res sense prèviament disposar de l’acord de l’altre, per escrit i segellat davant notari. És a dir: caldrà ser explícits en tots i cada un dels desitjos i intencions. És el que Élisabeth Badinter havia denunciat ja fa quinze anys en el seu Fausse route: “Com en certs països protestants d’abans, no es posen cortines a les finestres. Res del nostre interior ha de ser dissimulat. El desig ha de mostrar-se nu, visible per l’altre fins al darrer racó. Res de pudors que pretenen dissimular la cruesa o la brutalitat de tal o tal altre aspecte. Cal dir-ho tot.” Si això esdevé una realitat, algú em pot dir on romandrà l’erotisme?

Probablement, el debat rau sobre els límits per on transiten els drets de l’un –de fer els possibles per aconseguir el consentiment de l’altre– i els drets l’altre –de viure tranquil, lliure, sense sentir-se forçat a res. Aquí és on entra, per exemple, tota la literatura i propaganda del ja famós “No és no”. Reitero, tanmateix, que avui no parlem de cap acte de violència: les conductes d’aquest tipus no han de ser objecte de debat, sinó competència exclusiva de la justícia d’aquest país, que, per cert, ens faria a tots un favor d’actualitzar-se de segle. El mateix moviment feminista que reivindica l’eslògan No és no, defensa també que tot sovint la dona “cedeix” a les pressions de l’home, de manera que el “sí” que dóna en un moment donat en realitat és un “no”. La meva col·lega de secció Bel Olid ho explica prou bé en el seu Feminisme de butxaca. Però on he trobat la millor definició d’aquest “sí que és no” és en l’obra de Charlene Muelenhard i Jennifer Schrag Nonviolent sexual coercition, que descriu la coerció sexual no violenta com “el consentiment d’una dona a una activitat sexual no desitjada a causa de l’ús per part de l’home d’arguments que no inclouen cap mena d’amenaça física”. Si tenim un “no és no”, i tenim un “sí que és no”, potser també existirà el “sí que és sí” i el “no que és sí”? Com bé denuncia la professora Badinter, és curiós que ningú no s’interessa ni debat mai sobre aquestes dues darreres opcions: el “sí que vol dir sí” ni, encara menys, el “no que vol dir sí”.

Però tornem a les noves generacions. Si les adolescents d’avui pugen amb aquesta noció ismaelserranosa inculcada, segons la qual els mascles són llops violadors, malfactors i maltractadors en potència i, per tant, cada cop que un noi les miri, els adreci unes paraules, els faci qualsevol tipus de proposta, cal malfiar-se’n per definició perquè el que vol el noi és abusar sexualment d’elles, com creiem que viuran la sexualitat heterosexual aquelles que vulguin viure-la? Si no hi ha ni joc, ni seducció ni erotisme –atès que tot això són armes i recursos per enganyar les pobres caputxetes–, creiem que les noves generacions viuran el sexe d’una manera lliure, desenfadada, neta, juganera i responsable? O, més aviat, tornarem a un escenari judeocristià anterior al maig del 68, on la sexualitat femenina és pura obligació per a la procreació –de fet, cada cop menys, ateses les noves tècniques–, en cap cas font de plaer, de felicitat ni de gaudi?

Michel Houellebecq, en un fragment del seu Plataforma, descriu l’escena següent, entre dos amants:

“Veus, et dic “menja-me-la”, i tu me la menges. A priori, no en tenies pas ganes.

  • No, no hi pensava, però això m’agrada.
  • És justament això que és sorprenent en tu: t’agrada complaure. Oferir el cos com un objecte agradable, donar gratuïtament plaer: vet aquí el que els occidentals ja no saben fer.”

És això: la llibertat també és l’opció de poder-se sentir objecte en un moment donat, si ens ve de gust, sense que això impliqui renunciar a cap dret. Sense judicis de valors. Perquè com va dir l’escriptor irlandès Oscar Wilde, homosexual que va patir fins i tot la presó per la seva orientació, “En aquesta vida tot va de sexe menys el sexe, que va de poder”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.