La setmana passada es va celebrar arreu del País Valencià el Congrés Internacional La Veu del Regne, pensat per divulgar la història del país i conèixer, amb precisió, un passat en gran mesura desconegut. Han estat unes jornades didàctiques, celebrades pel 600 aniversari de la Generalitat Valenciana sota la presidència del medievalista Antoni Furió. Un congrés que té línia de continuïtat amb el realitzat, també a València, el 1971, sota la direcció d’Emili Giralt —que posteriorment dirigiria l’Institut d’Estudis Catalans—, en la primera gran reunió d’historiadors que volien, també, recuperar la memòria del país en un context molt més difícil que l’actual. És gràcies a aquelles cimeres organitzades en l’escenari d’un país vençut que la història, amagada i destruïda pel règim, ressuscitava i s’establia, a poc a poc, entre l’imaginari col·lectiu per romandre-hi. I és gràcies a aquelles trobades en què participaven personatges enyorats com ara Eva Serra o Josep Fontana que els valencians van anar recuperant el seu passat, desconnectat del folklore que el franquisme va imposar.
I és ara, el 2018, quan s’han confirmat, desenvolupat i perfeccionat les tesis establides en cimeres passades. Els valencians comptaven amb institucions pròpies des de fa més de 600 anys. De fet, el precedent de l’actual Generalitat és de la segona meitat del segle XIV, quan per fer front a la despesa bèl·lica contra Castella es va crear la institució recaptadora que el 1418 Alfons el Magnànim faria funcionar amb normalitat. Era la Diputació del General, abolida el 1707 pels decrets de Nova Planta imposats per Felip V, una institució característica, similar a les presents a la resta del país abans de l’arribada de Felip V i de l’assimilació institucional a Castella per la via militar.
Tal com deia amb encert el recentment desaparegut Josep Fontana, que també va exercir com a catedràtic a la Universitat de València, les institucions catalanes prèvies a 1714 garantien un sistema horitzontal de relacions entre estaments, més proper al que va definir l’organització política d’Anglaterra o dels Països Baixos i contraposat al sistema de Castella o de França, els que es van acabar imposant sobre els Països Catalans després de la guerra de Successió.
Al País Valencià, el fenomen va ser similar. El sistema jeràrquic característic dels països que van vèncer el 1707, el 1714 i el 1715 quedava allunyat d’unes institucions en què la burgesia tenia un gran protagonisme. Tant a les Corts valencianes, integrades també pel braç nobiliari i l’eclesiàstic, com a la mateixa Generalitat. La independència financera del regne valencià permetia, entre més coses, que no estiguera obligat a sufragar les campanyes militars exteriors de la monarquia. Una particularitat més que destacada en aquell temps de bel·licisme.
És aquesta relació horitzontal entre les institucions i el poble la que va voler escombrar, des del primer moment, el regne de Castella, que va acabar imposant les seues lleis. No és estrany que la Renaixença valenciana lluitara per recuperar el record d’aquestes institucions i que entre l’anhel del valencianisme polític sempre hi haguera la intenció, almenys, de no oblidar el passat del país. Unes reivindicacions reiterades pels moviments nacionalistes posteriors i que encara han de mantenir-se presents. Més encara en un context de discurs recentralitzador que vol absorbir els pobles i posar fi a les seues singularitats. I els pobles, sense singularitat, deixen d’existir.
