Per vosaltres, per nosaltres, per tothom

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha fets que no es recorden fins que arriba l’efemèride del primer aniversari. L’1 d’octubre, en canvi, té la gran singularitat d’haver estat recordat cada dia i en cada moment per la societat catalana des que es va celebrar el referèndum d’autodeterminació. No és que hagen passat poques coses des d’aquella data: nou empresonats, vuit exiliats, milers d’investigats, l’aplicació de l’article 155, unes eleccions imposades amb victòria independentista, una formació de Govern que es va fer esperar durant mesos, la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy i el Partit Popular... I ara, un any després del referèndum de no retorn, estem a les portes de l’inici d’un judici que no augura res de bo. Malgrat tot això, durant aquest primer any, l’1 d’octubre no ha deixat de ser recordat i perdurarà, sens dubte, en la societat catalana per sempre. I amb més intensitat mentre continue havent-hi presos polítics i exiliats.

Són nombroses les coses que van canviar aquell dia. En aquest número especial, els familiars dels represaliats recorden, per exemple, la confiança que els cossos policials no s’atrevirien a emprar la força —i menys encara amb aquella intensitat— contra ciutadans que, simplement, defensaven urnes no reconegudes per l’Estat. O l’esperança, després d’haver patit la repressió de l’Estat, que Europa diria alguna cosa, que hi hauria condemnes, almenys verbals, en comptes de silenci, que és el que hi va haver en la major part dels casos.

Per tot això i per més coses, l’1 d’octubre va ser concebut com la gran victòria del poble català davant l’actitud intransigent de l’Estat. Alhora, però, també va provocar una gran decepció entre els qui tenien la confiança que la democràcia i el diàleg estaven per damunt de tot. Almenys a ulls d’Europa.

Malauradament, el bany de realitat encara continua. I més intensament a les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric. També a Bèlgica, a Escòcia i a Suïssa. I en cadascuna de les llars que cada pres i exiliat ha hagut de deixar obligatòriament per patir l’alliçonament d’una justícia que, tal com s’ha evidenciat a Europa, supera els seus propis límits per complir amb els seus propòsits polítics.

És cert, tal com diuen molts —entre ells el president Quim Torra—, que l’1 d’octubre s’ha de recordar com una victòria. Però no hi ha països vencedors sense víctimes. I avui, amb persones empresonades i d’altres ben lluny de casa, celebrar victòries es fa impossible si no hi ha, tampoc, l’esperança que el Govern espanyol actual, responsable d’aquest moment d’excepció, no canvie l’actitud respecte a l’executiu anterior. De res no serveixen paraules de paternalisme sense accions conseqüents. De res serveix emparar-se en la independència judicial quan és evident que la Fiscalia General de l’Estat, qui manté les acusacions de rebel·lió i sedició, depèn exclusivament del Govern de torn. Si d’alguna cosa va servir l’1 d’octubre fou per destapar les vergonyes més fosques de l’Estat. Les més amagades. Les que van rebrotar quan ni la justícia ni el Govern van saber —ni van voler— estar a l’altura. Aquesta ha estat la gran victòria de l’1 d’octubre: fer patent que l’Estat espanyol està ben lluny de la vocació democràtica de la qual presumeix. Un greuge que afecta tothom, no només Catalunya. I és per evidenciar això que hi ha persones repartides entre la presó i l’exili. Per ells i elles, que ho estan pagant, i pels qui ho pagaran, recordarem en cada pàgina la seua tenacitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps