A les cinc del matí ja era entre les escoles Vedruna i Reina Violant de Gràcia. Una gentada protegia els col·legis i la pluja va inundar de paraigües els carrers Badia i Pérez Galdós. El dia abans aquestes dues escoles havien estat fent tota mena d’activitats esportives i lúdiques per a petits i grans: així ho van consignar els Mossos d’Esquadra aixecant acta de centenars de persones dins d’aquestes escoles celebrant les “festes de tardor”.
Les urnes van arribar puntualment i vam votar tot i alguns problemes informàtics. Vaig fer entrevistes per a diferents televisions internacionals (Canadà, Itàlia...) que venien al barri més independentista de Barcelona, on els partits republicans obtenen entre el 50% i el 65% segons les eleccions.
A les deu van venir a votar monitors d’un Esplai del barri. Ja circulaven per internet vídeos de violència policial, que causaven estupor i angoixa. “Què hem de fer?”, em va preguntar una monitora. “Podeu fer dues coses: anar-vos-en a casa o quedar-vos: del que passi avui dependrà la qualitat democràtica de la vostra generació”. Tot seguit es van organitzar per portar gent gran a votar. Una bona part de la gent jove d’aquest país no oblidarà mai l’1-O.
Al migdia les cues de votants arribaven fins a la plaça Lesseps. A la tarda una gentada omplia el carrer gran de Gràcia, es temia un atac de la policia a l’Espai Fontana. Un helicòpter de la policia sobrevolava el barri, hi havia furgonetes policials a Vallcarca. Es va desviar el trànsit del carrer Gran de Gràcia cap a l’avinguda Príncep d’Astúries per defensar les escoles.
Les hores passaven molt lentament, plenes de tensió. Una florista regalava clavells per donar a la policia. A la tarda ens va alegrar el tuit del primer ministre belga condemnant la violència.
Als carrers, s’hi concentrava gent de tota mena, edat i condició. M’hi vaig trobar coneguts i saludats del barri que feia anys que no veia, alguns dels quals mai no hauria imaginat votant per la república. “He venido a defender la escuela de mis hijas. Las he visto llorar viendo el Telenotícies. Esto no va sólo de requisar urnas, va de apalear gente y de reventar puertas y ventanas. No van a destrozar la escuela de mis hijas”. L’1-O es va gestar una majoria republicana que ja es va visualitzar a les eleccions del 21D, quan els partits unionistes monàrquics van ser vençuts tenint-ho tot a favor, amb rècord de participació inclòs.
Al vespre vaig anar a la seu de Mediapro, on hi havia els observadors internacionals que van seguir el referèndum. Vaig abraçar el conseller Romeva, així com també diferents eurodiputats: el basc Josu Juaristi, amb els ulls plorosos, em va dir que l’Estat espanyol també amb els catalans pacífics havia volgut mostrar la seva pitjor cara.
El flamenc Mark Demesmaeker va recollir pilotes de goma a l’escola Ramon Llull de Barcelona: hi eren quan va carregar la policia espanyola. Vam mostrar-les a Frans Timmerman, vicepresident de la Comissió Europea, en el debat sobre Catalunya que s’improvisà al Parlament Europeu el 3 d’octubre a Estrasburg. Abans del debat vaig regalar roses vermelles als presidents de grup, únics als quals es va deixar parlar: es volia evitar més intervencions crítiques amb l’Estat espanyol de molts eurodiputats, que al debat de política general del dia 2 d’octubre ja s’havien fet sentir.
Volen que oblidem l’1 d’octubre, però és un dia que durarà anys. Res ja no serà igual, tal com constatava la cara de Miquel Iceta el 21D, en veure que només havia obtingut 17 diputats, o el ja retirat Xavier Domènech, cremat amb el pitjor resultat electoral d’ICV. Seguir recolzant i/o blanquejant la dreta postfranquista, que ja agredeix impunement pels carrers, a Catalunya pot comportar encara més costos electorals.
