Ha costat de fer, però s’ha donat el pas. Enric Morera, president de les Corts Valencianes, va expressar al seu Twitter el seu desacord amb l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans. La segona autoritat del País Valencià ha trencat un silenci insuportable condicionat per la por a les acusacions d’una dreta que no s’està d’interpretar la més mínima discrepància com un acte gairebé terrorista. Prova d’això és la campanya orquestrada novament pel PP per reprovar el president de les Corts. Per sort, Morera ha obert una llauna que, inesperadament, ha fet que molts defensaren la seua llibertat d’expressió, que és la de tots. Un petit pas que és ben gran en un Govern que sovint té problemes per superar els límits marcats per la dreta. Les paraules de Mónica Oltra i del president Ximo Puig defensant la llibertat d’expressió d’Enric Morera —i, en conseqüència, la llibertat d’expressió de tothom—, són la prova que alguna cosa ha canviat. Més manifestes i sorprenents són, encara, les paraules de Manuel Mata, síndic socialista, que destacava el fet que “l’opinió de molts juristes a Espanya i la meua és que no hi ha raons objectives per mantenir-los en presó provisional”. Els síndics de Compromís i de Podem, Fran Ferri i Antonio Estañ, s’han expressat en termes similars.
Poques vegades un pas tan petit ha estat tan gran al País Valencià. Un territori en què la dreta ha imposat el seu discurs condicionant, molt sovint, els arguments d’uns rivals polítics que s’han vist terriblement poregosos, acomplexats, vençuts davant les reaccions d’aquest sector. En aquesta ocasió, Enric Morera ha estat el responsable de trencar una barrera que s’hauria d’haver alçat fa temps. Molt de temps.
Des que l’onada repressiva es va iniciar sense aturador la passada tardor, han estat nombroses les oportunitats dels polítics autodenominats demòcrates per denunciar, decididament, les maniobres d’un Estat fallit. Des de la negativa de diversos jutges europeus a acceptar les euroordres a les retirades d’aquestes demandes de detenció per part de Pablo Llarena, sabedor que seria ignorat pels seus col·legues europeus. Passant pels arguments judicials insostenibles, per bé que es redacten des dels despatxos dels personatges més omnipotents del nostre entorn. O, per què no dir-ho, des del moment en què bona part de la classe política estatal juga a avivar el foc del conflicte amb actuacions violentes durant la nit, d’amagatotis, amb la complicitat repugnant de diversos mitjans de comunicació.
Ha hagut de ser Enric Morera qui obrira aquesta via de denúncia imprescindible. I han estat els atacs que ha rebut per part d’una oposició del tot intolerable els que han suscitat les defenses per protegir, d’una vegada per totes i sense complexos, la llibertat d’expressió. Tant de bo aquest pas siga el primer de molts i servesca per contagiar els polítics demòcrates d’altres territoris de l’Estat. Cal recordar que enguany, quan es compleixen els cent primers dies de Govern de Pedro Sánchez, Espanya continua sent l’únic Estat d’Europa que s’entesta a acusar els dirigents polítics i cívics catalans d’allò que tothom sap que no han fet. I no oblidem tampoc que, mentrestant, 16 famílies ploren l’absència dels seus, repartits entre presons i diversos països europeus a què presumptament el Govern Sánchez es vol homologar. Sovint, els relats polítics imposats condicionen les actituds judicials. I potser aquest pas servirà per plantar cara, amb valentia, a una instrucció impròpia en un país democràtic.
