«'Españoles, Franco no ha muerto'»

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La frase que va expressar Carlos Arias Navarro, president del Govern franquista, quan va anunciar la mort del dictador no era certa del tot. Franco havia mort, però no la ideologia que l’havia sustentat durant quatre dècades. Ara, 43 anys després de la seua mort, Franco és encara un símptoma del moment polític que viu l’Estat. Irònicament, l’herència del dictador ha estat la que ha recol·locat el partit que s’autoproclamava regeneracionista. Un bany de realitat per a Ciudadanos, que no ha sabut distanciar-se del passat més vergonyós de l’Estat per esdevenir, tal com pretenia, un partit liberal, homologable al centredreta europeu més democràtic i respectable. 

I és que la política es mou tant que molt sovint serveix per deixar cadascú en el lloc que li correspon. Si Ciudadanos es veia fa pocs mesos governant després d’unes eleccions anticipades, ara més que mai ha esdevingut marca blanca del PP més escorat a la dreta. La posició del partit d’Albert Rivera sobre l’exhumació del cos de Franco del Valle de los Caídos ha estat el darrer exemple de com aquest partit és tan vell com l’espai polític que pretén ocupar.

L’error és tan infantil que convida a sospitar si aquesta és una decisió més estudiada que no sembla, amb finalitats imperceptibles a cop d’ull. La dreta espanyola, dividida en dos partits però unificada en discursos i en accions, cada vegada es mostra més radical i irresponsable en els seus plantejaments. L’arribada de Pablo Casado al Partit Popular no ha fet sinó endurir la posició del partit que va ordenar els atonyinaments de l’1 d’octubre i va ovacionar els encarceraments —rebutjats judicialment per Europa— dels líders independentistes catalans.

Uns posicionaments que evidencien, encara més, el mal estat de salut de la democràcia espanyola, que mai no ha aconseguit tenir un centredreta homologable al del centre i el nord d’Europa, malgrat els intents reiterats. Aquesta realitat, alhora, obre una nova via —l’enèsima— per internacionalitzar el conflicte que hi ha en el si de l’Estat. Països com Alemanya, protagonistes d’una gran depuració de la dictadura que encara avergonyeix els seus ciutadans, comproven que al sud d’Europa encara es posen impediments perquè el cos d’un dictador deixe de ser venerat al seu mausoleu particular, construït per presos polítics. A Itàlia, on malauradament tornen antics fantasmes polítics que alarmen el continent, Mussolini descansa al cementiri de la localitat en què va nàixer, en un poble recòndit que rep visites puntuals de fanàtics i, sobretot, de curiosos.

Mentrestant, a l’Estat espanyol, els mateixos que són partidaris de vèncer el sobiranisme a cop de judicis sense garanties i d’anul·lar resultats electorals ho fan tot per respectar l’última voluntat del dictador. Són actituds que encaixen perfectament entre aquells que es van fer demòcrates per mera conveniència i deixen de ser-ho pel mateix motiu. Per a ells la unitat d’Espanya està per sobre de tot. També de la democràcia. Una prioritat no gaire comuna en els països en què, presumptament, la dreta espanyola vol emmirallar-se.

Enmig de tot aquest enrenou, cal destacar també el paper d’Esquerra Republicana, que n’ha sabut traure partit condicionant el suport al trasllat del cos de Franco a l’anul·lació del judici contra el president Lluís Companys i la resta de sentències del franquisme. Una exigència no exempta de queixes nostàlgiques que evidencien, novament, que els temps no han canviat tant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps