L’amnistia depèn del PSOE

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimecres, 1 d’agost, era una data marcada al calendari polític. Per primera vegada en set anys se celebrava una comissió bilateral Catalunya-Espanya per encarar, presumptament de tu a tu, temes pendents per resoldre. És evident que una sola cimera no pot servir per solucionar allò que s’ha provocat en un lustre. Com també que, atesos els precedents, qualsevol gest de disposició a seure i parlar significa una millora democràtica, per bé que no deixa de ser una obligació.

Però el Govern de Pedro Sánchez no sembla haver pres nota de tot el que ha passat. L’executiu actua com si el simple fet de seure ja fos la solució definitiva als problemes. Sánchez, amb pretensió de bàlsam, no s’adona que els arguments buits no serveixen de res.

Les paraules de Meritxell Batet, ministra espanyola de Política Territorial, en la roda de premsa posterior, eren les d’una persona que vol estar totalment desconnectada de la realitat. Batet, natural de Barcelona i militant del PSC, sap perfectament el que passa. Però li interessa ignorar-ho i parlar de la importància de solucionar qüestions com les infraestructures i o l’estudi de les relacions fiscals. Qüestions fonamentals, cal dir, que els governs socialistes anteriors no van voler solucionar. Precisament, aquella inoperància va ser un dels embrions que van causar la situació política que tenim avui. No es pot retrocedir en el temps. El Govern espanyol ho sap. I fer com si res no passara potser és més elegant si s’edulcora amb diàleg. Però no deixa de ser irresponsable i enganyós. Un engany que va evidenciar Ernest Maragall, que va encapçalar la delegació del Govern català i que va desmentir les paraules de Batet sobre l’oferiment d’un “projecte per a Catalunya” des del Govern espanyol.

El PSOE és expert a fer veure que solucionen els problemes mentre no solucionen res. La seua actitud actual no és nova, sinó la més vella de totes. La més característica del seu partit. I l’exemple més evident és la seua posició davant la situació que estan patint els presos polítics i exiliats catalans. Davant l’escenari del ridícul protagonitzat per Pablo Llarena, desmentit reiteradament per la justícia europea, el PSOE no ha volgut intercedir en un afer que evidencia el franquisme latent de l’Administració espanyola, que els socialistes mai no han volgut dinamitar.

A hores d’ara, tenen l’oportunitat de fer que la Fiscalia General de l’Estat retire les acusacions de rebel·lió, que, com s’ha demostrat reiteradament, no tenen raó de ser i són el motiu pel qual hi ha nou presos polítics a l’Espanya del segle XXI. El PSOE també compta amb majoria parlamentària al Congrés per fer una llei d’amnistia que posaria fi a aquesta situació de vergonya democràtica. La llei és perfectament aplicable, perquè no necessitaria la validació del Senat —tornaria al Congrés un cop la majoria popular de la Cambra Alta l’aturara­— i el Tribunal Constitucional en tindria ben difícil l’anul·lació, atès que la Constitució no la prohibeix, perquè no la menciona. Una idea que ja han llançat experts com Jaume Bosch o Ernest Urtasun i que cada cop està més estesa.

L’amnistia no serviria per premiar els empresonats, sinó per tornar a la normalitat que mai no hauríem d’haver perdut. El Govern espanyol té tota mena d’instruments per aconseguir-ho. Si volen normalitat, cal començar per alliberar els presos polítics i permetre el retorn dels exiliats. Això depèn fonamentalment del Partit Socialista, per bé que s’entesten a negar-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps