Catalunya-Espanya

Bilateralitat franca, dura i tensa

Set anys després, l’Estat i la Generalitat es reuneixen en la comissió bilateral prevista per l’Estatut. El respecte no ha evitat, però, evidenciar que tots dos executius resten a anys llum d’entendre’s. La normalitat autonòmica pretesa pels socialistes no és assumida per la Generalitat, que exigeix tractar la qüestió dels presos polítics i del dret a decidir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si la intenció del Govern català era evitar que la comissió bilateral semblara un instrument estrictament autonòmic, el Govern espanyol s’ha entestat a fer veure el contrari. La roda de premsa posterior protagonitzada per Meritxell Batet, ministra espanyola de Política Territorial, ha estat tan tòpica com en temps passats. No han faltat la cordialitat, les discrepàncies ni tampoc la represa de qüestions que anys enrere s'haurien d'haver resolt i que, malgrat haver-les aplaudit, els anteriors executius socialistes van acabar desatenent.

Feia set anys que no se celebrava una cimera d’aquest tipus. I el Govern espanyol s’ha penjat la medalla de l’entesa i de la concòrdia. De la proximitat. Un missatge de fàcil transmissió, atesos els precedents immediats. Alhora, a Batet tampoc no li ha costat gaire dir que aquestes reunions no han de servir per modificar la Constitució o l’Estatut, sinó per buscar consensos dins del marc establert. Una forma amable de rebutjar, per enèsima vegada, un referèndum d’autodeterminació.

Batet ha atorgat tota la transcendència als afers socials, econòmics i d’infraestructures. I ha condicionat aquests punts als acords entre Catalunya i Espanya, només possibles a través del marc legislatiu vigent. Pel que fa a les qüestions incòmodes com la dels presos, Batet es desmarcava. Independència judicial. Competències inabastables. Termes que per al Govern català disfressen la manca de voluntat. No s’entén, si no, la crida a la insistència feta per Ernest Maragall per resoldre aquesta situació.

Les paraules de Batet no aportaven moltes novetats. L’única, el desig d’entesa. I és que les relacions mai no havien estat tan deteriorades. La resta eren premisses plantejades -i desateses- des de fa temps. Per exemple, la importància del corredor mediterrani. O la disposició a estudiar les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat. O la crida a la Generalitat perquè participe en el Consell de Política Fiscal i Financera, del qual es va absentar el dia anterior per considerar-lo una mera «posada en escena». No era estrany que Batet reivindicara la represa de «la lògica dels governs socialistes anteriors». Parlava, fins i tot, de lleialtat federal i d'un "projecte" del Govern espanyol per a Catalunya que després ha desmentit Ernest Maragall. La intervenció de Batet era ben similar a la dels seus predecessors socialistes.

La ministra reconeixia que hi havia hagut discrepàncies «importants». També es referia a una «tensió cordial i franca» durant la reunió. «Hem exposat amb normalitat i naturalesa les posicions». Celebrava, però, «l’expressió de canvi diametral» en les relacions dels dos governs. Si bé, assegurava que no hi havia «acords materials» més enllà de la constitució de les comissions i subcomissions «previstes en l’Estatut» des de setembre fins que acabe l’any. Tenia motius per estar contenta. I és que res no es mourà dels marges marcats pel seu Govern.

Optimista, Batet ha estat contestada per Ernest Maragall en roda de premsa. «Tenim conceptes de normalitat molt diferents», ha dit. «La reunió ha estat correcta, de bon to, de respecte. Però també ha estat franca i dura. Ha estat una reunió per mesurar la distància que hi ha per entendre el concepte de normalitat».

Evidentment, en conseller d’Exteriors parlava de les dues qüestions elementals per al seu executiu: els presos polítics i el dret a l’autodeterminació. Dos objectius que el Govern espanyol no està disposat a atendre. «Volíem parlar de totes les normalitats que tenim perdudes, agreujades, negades o humiliades. Ens sentim obligats a parlar de lleis i llibertats. I la normalitat dels drets polítics bàsics. Sobre que els catalans puguin decidir sobre el seu futur», deia.

Tot i que semblara impossible, sí que hi havia una normalitat amb què s’han entès ambdós governs: el respecte a la bilateralitat, la primera i única qüestió en què coincideixen ambdós governs des de fa anys. Però ha estat un parèntesi insignificant. Perquè «amb una qüestió tan resolta com la d’habitatge, ni amb això ha quedat clar que podíem anar a per una solució immediata. Encara no està clara quina posició tenen».

Maragall, que perseverava en la necessitat de «donar batalla», lamentava que «la sensibilitat front a la magnitud del problema no és compartida». I desmentia Batet quan assegurava que acabava «de sentir que el Govern espanyol té un projecte per a Catalunya. A la reunió, deia, «no s’ha aportat el més mínim element ni proposta real».

La comissió venia precedida per les crítiques de la CUP a la celebració d’aquesta cimera. El Govern català ha volgut justificar l’assistència. «No hi pot haver satisfacció, però sí convicció, hem fet el que havíem de fer. Però hem mostrat les discrepàncies, òbvies i profundes. Hi ha massa coses en joc. Abans de desembre haurem celebrat totes les comissions», concloïa Maragall. Fins llavors, res no fa pensar que el Govern espanyol atendrà les principals demandes de la Generalitat de Catalunya. S’entestarà a prolongar una entesa emmarcada dins del seu àmbit legal mentre el Govern català tractarà d’aprofitar aquestes reunions mediàtiques per fer transcendir el seu objectiu més enllà del Principat.

Malgrat les discrepàncies infinites, aquesta reunió ha servit per apropar els dos governs més que mai en set anys. Acurtar les distàncies fixades ara en la pròxima reunió serà, segurament, més complicat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.