Amb la unitat hem topat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La resolució alemanya que nega l’extradició de Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió i sedició és una bona notícia, sens dubte. Una notícia que ens carrega de legitimitat i raons davant l’autoritarisme de l’Estat. És una victòria judicial important, com ho van ser les de la justícia belga, més refractàries encara a les pretensions del magistrat Llarena, cada dia més ofuscat i accentuant l’esperit inquisitorial que guia les seves resolucions.

Ara, d’aquí a destapar ampolles de cava i anunciar la fi de la causa, hi ha un abisme sideral. La resolució dissortadament no equival a dir que “tot el muntatge politicojudicial de Llarena resta anul·lat”. I tampoc “és la derrota inapel·lable de la justícia espanyola, que ha instruït un judici que ja no es pot fer”, com s’ha escrit. Aquest tipus d’anàlisi eufòric és tant com, en el millor dels casos, confondre els desitjos amb la realitat, seguint en la dinàmica de fer-nos trampes al solitari.

Llarena no cessarà en el seu interès. La gran victòria pràctica per als exiliats és que no seran extradits, per ara, almenys no per aquest motiu. Però això no els permetrà viatjar com si res per Europa. Si trepitgen França o Itàlia, per exemple, ningú no dubta que el Tribunal Suprem reactivaria l’euroordre. I encara menys dissortadament els permet albirar un futur proper que els permeti tornar a trepitjar terra catalana. Ni per als de Suïssa, ni als de Bèlgica. 

I tampoc farà decaure els sumaris contra els presos polítics, ni tan sols els permetran sortir de la presó en llibertat condicional sota fiança, com a part de la campanya d’extorsió econòmica que aplica la justícia espanyola. La Fiscalia no demanarà la llibertat, els portaran a judici i el PSOE difícilment farà més del que ha fet fins ara que és acostar els presos a presons catalanes en compliment de la llei —que per molta llei que sigui el PP no va aplicar.

La causa general endegada pel traspassat fiscal general de l’Estat, Maza, seguirà endavant. Pablo Llarena ja ha fet prou el ridícul portes enfora i ara no el farà portes endins deixant anar els presos i admetent que tot plegat ha estat un muntatge per escenificar un càstig exemplar a ulls de la societat catalana però també de l’espanyola. Qui posa en qüestió la unitat de l’Estat, ni que sigui pacíficament i democràtica, ho pagarà car.

Aquest és el missatge. L’apel·lació a la unitat és una mena de principi religiós, un dogma de fe del nacionalisme espanyol. La paraula unitat s’invoca, per cert, a banda i banda, com un tòtem inqüestionable. La vigent Constitució Espanyola es fonamenta  “en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. Falange ho deia amb una versió més grandiloqüent “España es una unidad de destino en lo universal”. 

Llarena actua al dictat d’una ideologia en què la veritat és accessòria, protegeix una veritat sagrada, la de la unitat d’Espanya. I no ho deixarà de fer: no fa justícia, defensa l’argamassa d’una casta que viu de l’Estat perquè és l’Estat. Si ha arribat fins aquí, renegant de l’Europa contemporània, ara mantindrà els seus postulats, sense parpellejar, perquè n’ha fet una qüestió personal, d’honor patri, fidel a una tradició històrica del nacionalisme espanyol. “Antes honra sin barcos, que barcos sin honra”, una frase que té el seu origen el gener de 1866, en plena fuerra del Pacífic, quan Bermúdez de Castro, ministre d’Estat espanyol, havia escrit una carta a Méndez Núñez, l’almirall que comandava les tropes, afirmant “más vale sucumbir en mares enemigos que volver a España sin honra ni vergüenza”. Méndez Núñez va correspondre a Bermúdez de Castro contestant amb un “Primero honra sin Marina que Marina sin honra”. És un altre Bermúdez de Castro qui ha estat l’home del 155 a Catalunya com a secretari d’Estat per a les administracions territorials, sota el comandament de Sáenz de Santamaría, una altra nissaga tradicional vuitcentista. La casta de l’Estat és de nissagues familiars, de nissagues extractives i improductives que vetllen pel seu negoci, pel seu modus vivendi, que és l’Estat.

Aquesta gent portarà a judici els presos, sense cap mena de dubte. I no permetrà el retorn dels exiliats. La qüestió és si som capaços d’aprofitar el judici que vindrà per enfortir el moviment republicà i per provocar una allau de solidaritat que posi en qüestió un Estat corrupte fins a les entranyes. Oriol Junqueras i Raül Romeva no deixen de dir a qui els visita que de repressió, presos i patiment n’hi ha hagut en tots els processos d’alliberament nacional. Ara el que toca és rendibilitzar-ho i acumular forces per guanyar com mai, que el seu sacrifici no sigui en va.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista