L’Estat espanyol ha de mirar a Europa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els partidaris més fervents de la unitat d’Espanya no acostumen gaire a practicar l’autocrítica. Menys encara en moments com l’actual, en un procés polític que desgasta, de manera permanent, el cor de l’Estat. I que hauria de servir per fer un exercici de reflexió. Perquè les mateixes institucions que han pres decisions en calent, encoratjades per l’opinió pública, per mitjans i polítics sedegosos de venjança i no de justícia, s’han vist una vegada més qüestionades per les administracions paral·leles d’altres països europeus. En l’últim cas, ha estat Alemanya, novament, qui no ha satisfet els propòsits del Tribunal Suprem.

I no és que el Tribunal de Schleswig-Holstein haja resolt totalment a favor de Carles Puigdemont. Ha negat, per enèsima vegada, l’existència de rebel·lió. Tampoc no ha fet cas de les acusacions de sedició de la justícia espanyola. Sí que ha acceptat, en canvi, l’extradició per malversació econòmica. Una decisió curiosa, atès que la resolució no aclareix quina ha estat la quantitat de diner públic presumptament malversada i ho redueix tot a la necessitat d’aclarir l’acusació “en el context del procés penal espanyol”. Si no fora perquè cap de les parts implicades en aquesta causa qüestionen l’estricta imparcialitat de la justícia alemanya, es podria pensar que la resolució obeeix a la voluntat de consolar Pablo Llarena —i, per tant, la justícia espanyola— per minimitzar el seu gran fracàs. Més encara quan l’exministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, negà reiteradament la malversació.

A l’Estat, en canvi, cap dels decebuts amb aquesta resolució no es qüestionen si potser s’han fet les coses com no es podien fer. Els màxims representants del nacionalisme espanyol han recorregut al victimisme i l’argumentari antic per tal de defugir el fracàs d’aquells qui des del primer dia van aplaudir la persecució política. Els qui van celebrar encarceraments. Els qui criminalitzaven l’ús dels llaços grocs per fugir del verdader debat: l’existència de presos polítics i exiliats. Els qui parlen d’un apartheid a Catalunya. Els qui en trauen profit electoral. Els qui denuncien una violència imaginària i callen davant les nombroses agressions contra independentistes.

Queda demostrat que a una gran part de l’Estat espanyol, Europa no li interessa com a projecte comú, sinó més aviat com un ens del qual traure profit i del qual renegar si contradiu els seus interessos estrictament polítics. Un fet repetit al llarg de la història. Si a Europa hi ha dues velocitats, Espanya torna a demostrar estar en el carril de la lentitud.

Però també hi ha una altra Espanya que ostenta una cultura política diferent. I que ara, des de La Moncloa, ha de posar fi a tot això. La rebel·lió assenyalada pel Suprem ha estat reiteradament desmentida per Europa i per la gran majoria dels especialistes de l’Estat. És hora que el Govern espanyol, que tant s’emmiralla en Europa, passe de les paraules a l’acció i retire les acusacions de rebel·lió des de la Fiscalia General de l’Estat i busque, de veritat, una solució política.

Fins ara, només els exiliats s’han pogut defensar amb garanties. Les defenses dels presos polítics i exiliats tenien raó quan situaven la internacionalització del conflicte com a factor clau. Malauradament, no tots poden jugar aquesta carta. Mentre la justícia espanyola queda desmentida, nou persones resten empresonades a l’espera de judici. És hora que l’Estat demostre que té verdadera voluntat de posar fi a aquest ridícul tan dramàtic. El de Puigdemont ha estat un triomf, però en calen molts més. El gran triomf arribarà, només, si l’Estat decideix, de veritat, equiparar-se a Europa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps