Allende, Berlinguer i el fracàs

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Xavier Domènech, portaveu dels comuns al Parlament de Catalunya, valorava la reunió entre els presidents Torra i Sánchez com la fi d’una etapa política caracteritzada pel “fracàs” de l’independentisme unilateral.

Que algú d’esquerres assenyali amb el dit i celebri el fracàs de l’independentisme és, primerament, equivocar-se d’enemics. La famosa equidistància és un equilibri oportunista basat en el càlcul electoral. Però qui estigui del costat de la transformació social, mai podrà jutjar de forma equidistant l’ordre establert i els que volen subvertir-lo.

En qualsevol cas, haver fet un referèndum, haver-nos mobilitzat i organitzat com a poble, i haver desobeït les amenaces de l’Estat, no es pot considerar un fracàs des d’una perspectiva d’esquerres. Són lluites que quallen en la cultura política del país, més enllà de l’objectiu independentista, i per tant són positives per a tots els moviments que tan sols tenim la força popular com a palanca de canvi, ja sigui contra els desnonaments, pels drets laborals o pel feminisme.

Però, en segon lloc, alçar-se com a jutge de fracassos és d’una falta de memòria considerable. Perquè l’empenta independentista precisament ve precedida del “fracàs” de la reforma de l’Estatut, en la qual alguns actors d’esquerres (particularment ICV) havien dipositat esperances de canvi. Però també és falta de memòria perquè la història de l’esquerra és una història de molts fracassos, i només algunes victòries.

Aquesta qüestió em fa pensar en un suggeridor article del professor Ignacio Sánchez-Cuenca titulat “Berlinguer a Catalunya”. L’autor hi comparava l’experiència d’Allende a Xile amb la de Berlinguer a Itàlia. La primera hauria estat un fracàs: amb una base suficientment feble (36,6% dels vots) no es podia accelerar un procés transformador, i per això no es va poder resistir la reacció i el cop d’Estat de Pinochet. La segona experiència és l’anomenat “compromís històric” del PCI amb la democràcia cristiana i amb l’Estat, amb el qual Berlinguer va inaugurar l’eurocomunisme. Hauria estat una via millor que Allende perquè, com podríem dir amb paraules de Pablo Iglesias, no hauria “despertat el feixisme”.

Enmig, l’esquerra revolucionària italiana i les seves accions armades, també són jutjades per l’autor com un fracàs. De l’article es desprenia un consell a l’independentisme català: via lenta a la República, no iniciar res fins a tenir una majoria folgada.

Tanmateix, el problema de l’article és que no comparava un èxit i dos fracassos. Sinó, en qualsevol cas, tres maneres diferents de fracassar. L’èxit de Berlinguer va ser momentani, amb els seus millors resultats electorals el 1976. A partir de llavors el PCI no va fer altra cosa que recular i renunciar a l’horitzó del socialisme, i el panorama polític d’Itàlia d’ençà d’aquell “compromís històric” ha estat un erm per a les opcions transformadores.

On rau, doncs, la clau de l’èxit dels líders i els moviments transformadors que no han fracassat? És molt difícil de dir ja que les victòries es compten amb els dits d’una mà. I encara aquelles que són més clares i duradores, com la Revolució russa de 1917, també van implicar degeneracions posteriors. A més, no hi ha dues revolucions igual; per tant, extreure lliçons és complicat. Precisament el marxisme es caracteritza per resoldre les contradiccions a la pràctica, no prèviament. No es pot escriure un “Manual revolucionari per no fracassar” que tingui validesa universal.

Llavors potser la pregunta correcta a fer és si s’ha de jutjar l’esquerra pels seus fracassos, quan són la norma. O si se l’ha de jutjar per la voluntat política de lluitar, de tirar endavant, de transformar.

Des d’aquest segon punt de vista, la valoració a fer és diferent: Allende va gosar avançar cap al socialisme, i podríem objectar-li que en el moment del cop d’Estat no decidís armar el poble per a fer-hi front i poder, qui sap, avançar més. En Berlinguer va pesar més la por a la reacció que la voluntat política de lluitar pel socialisme. Aquesta el podria haver portat a un “compromís històric” diferent, si se’m disculpa la ucronia, precisament amb aquella esquerra revolucionària, i endegar conjuntament un procés de ruptura.

Mai podem oblidar que un element de pes que condicionava totes aquestes estratègies polítiques era el poder de la reacció: la CIA preparant el cop d’Estat de Pinochet; la xarxa Gladio, lligada a l’OTAN, per frenar l’avenç del comunisme a Europa; les accions de l’extrema dreta a Itàlia (atemptat de Piazza Fontana).

Però davant d’enemics poderosos, només podem frenar si és per agafar impuls. I tornar-hi. Si cal, per fracassar una altra vegada i així, com deia Samuel Beckett, “fracassar millor”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).