Bitcoin: moneda o actiu financer virtual?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El president del Banc Central europeu Mario Draghi compareix cada trimestre al Comitè d’Economia del Parlament Europeu. La setmana anterior a les compareixences de Draghi el comitè esmentat organitza conferències sobre qüestions d’actualitat de política monetària. Així, fa vuit dies vam gaudir d’unes ponències lluminoses sobre les criptomonedes i d’un debat posterior entre la grega Maria Demertzis, vicepresidenta del think tank Bruegel (un dels centres de pensament més influents de Brussel·les) i l’alemany Stefan Kooths, director d’un dels principals instituts econòmics alemanys, l’Institute for the World Economy de Kiel.

Maria Demertzis en la seva presentació va recordar les tres funcions que qualsevol bé ha de complir si vol gaudir de la condició de diner: unitat de compte o mesura, mitjà de pagament generalment acceptat i reserva o dipòsit de valor. El bitcoin només compleix les dues primeres, però falla en la tercera funció, que és la més important. Si avui comprem bitcoins potser en uns anys, si els volem revendre, perdrem una part de la inversió. Al 2014, per exemple, la cotització del bitcoin va créixer un 300% en un trimestre, percentatge que va perdre un any després. 

El bitcoin ha mostrat una altíssima volatilitat en els mercats en el darrers anys, contra el valor estable que han exhibit el dòlar o l’euro durant tots els anys de la forta crisi econòmica i financera. Aquesta estabilitat es mesura en termes d’inflació, és a dir, en l’erosió o pèrdua de valor que una moneda pateix amb el pas del temps.  Així, doncs, segons Demertzis, els bancs centrals avui encara gaudeixen d’un monopoli natural, pel que fa a la provisió del bé públic “estabilitat del valor de la moneda”. Això fa que el bitcoin i les altres criptomonedes no siguin un alternativa creïble a les monedes importants, ni es preveu que ho siguin en un futur proper. 

Del monopoli natural dels bancs centrals es deriva el caràcter centralitzat de les monedes reals que tenim a la butxaca, en ser-ne els bancs centrals els únics emissors, mentre que les criptomonedes són actius virtuals que es caracteritzen per la seva absoluta descentralització. Avui qualsevol persona física o jurídica pot crear una moneda virtual, el valor de la qual és determinat per la confiança que li fan els usuaris de tot el món, com és ara el cas del bitcoin. Com més usuaris vulguin, comprin i facin servir una criptomoneda per a les seves transaccions, més valor tindrà. 

Stefan Kooths va esmentar els economistes de l’Escola Austríaca Von Mises i Hayek, i va recordar que eren partidaris de la competència entre monedes com una manera d’evitar els abusos de poder dels bancs centrals, sempre temptats d’abusar de la seva posició de monopoli. El sistema monetari actual centralitzat dels bancs centrals troba avui, en la proliferació de les criptomonedes, el seu principal competidor a nivell global.

El sistema monetari actual no és perfecte i necessita una regulació i vigilància constant per part de les institucions; de fet, això és la política monetària. Les monedes virtuals, en canvi, defugen i fan impossible la regulació pel fet de ser actius virtuals totalment descentralitzats. 

Hi ha molta crítica a les criptomonedes: no se les considera monedes, sinó més aviat actius financers virtuals. Aquest és el marc en què es mou l’actual Comissió Europea. El vicepresident Valdis Dombrovskis, amb qui la setmana passada em vaig reunir per parlar de les 50 noves regulacions que ara arriben al comitè d’Economia, diu que se les ha d’anomenar cryptoassets o criptoactius. 

Les criptomonedes són considerades actius financers virtuals, més que no pas monedes virtuals. Només si tenen “els peus a terra”, és a dir, si poden gaudir d’un aval que ofereixi estabilitat més enllà de ser un algoritme informàtic, aquests actius financers virtuals podrien començar a ser considerats diner.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ramon Tremosa
Ramon Tremosa

Professor d'economia a la Universitat de Barcelona i eurodiputat independent del PDECAT.