Pedro Sánchez, Europa, els presos i els exiliats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha tardat massa a arribar. A inicis d’any, des d’aquest setmanari es plantejava la possibilitat de reeditar el pacte de Sant Sebastià de 1930, quan les forces republicanes es van unir per superar les monàrquiques. La divisió parlamentària actual ho feia possible. De fet, la majoria capaç de formar un Govern alternatiu al PP a nivell estatal ja existia després dels comicis de desembre de 2015 i dels de juny de 2016. Però no ha estat fins juny de 2018 que les forces d’esquerra, amb els partits nacionalistes i independentistes, han fet efectiva la majoria parlamentària per fer fora el partit més corrupte d’Europa. I el que ha liderat un període repressiu sense precedents des del restabliment de la democràcia a l’Estat.

Indubtablement, la notícia és positiva. Però l’herència del PP no s’esborra sense una acció decidida que el PSOE haurà d’assumir. L’Espanya que ha heretat el PSOE gràcies al suport dels independentistes catalans —i de moltes altres forces— ha estat construïda amb el seu beneplàcit. L’Espanya que força l’exili de set polítics triats democràticament. L’Espanya que encarcera sense judici previ nou dirigents catalans i que s’enfronten a dècades de presó. L’Espanya que envia un dispositiu policial per agredir ciutadans que defensen urnes. L’Espanya al·lèrgica al diàleg

Aquesta és l’Espanya que el PSOE ha ajudat a construir i que ara pot capgirar. I, certament, ho té més senzill que no sembla. Pedro Sánchez haurà de triar si vol ser qui comparava Quim Torra amb Le Pen o qui durant el discurs de la moció de censura parlava de bastir ponts amb Catalunya. Sánchez ha de triar entre ordenar els fiscals perquè actuen amb motivacions polítiques o demanar que aturen la persecució. Perquè d’ell dependran les actuacions de la Fiscalia. Ha d’elegir entre modificar el delicte de rebel·lió “per adaptar-lo” al que ha passat a Catalunya, tal com ell mateix va proposar, o assumir, com Europa, que hi ha una altra manera d’estudiar els casos. Perquè és ell qui diu emmirallar-se en Europa i, per tant, qui hauria d’ajustar-se als criteris legals dels —fins ara— set països que han denegat detencions o extradicions.

L’oportunitat que ha brindat l’independentisme —que no ha de renunciar a res— al líder dels socialistes espanyols és única per a un partit cada cop menys transcendent en l’àmbit estatal i europeu. Un partit definit per les seues renúncies ideològiques i assetjat per enquestes desfavorables. Que s’ha entestat a competir en el terreny del nacionalisme espanyol, que lideren sense complexos PP i Ciutadans. Sánchez ha de tenir l’habilitat de bastir els ponts que ell mateix ha esmentat per liderar la reforma del finançament territorial que tant ofega el País Valencià i les Illes. Per garantir la despolitització de la justícia i la integració en Europa en aquest i tants altres àmbits. Sánchez té l’oportunitat de renovar el seu partit dominat per vells polítics que en cap moment no han contribuït a la convivència. Ha de representar l’alternativa.

Potser el PSOE està davant l’última oportunitat per tornar als seus orígens. Si no demostra que hi ha una altra manera de fer política, el canvi servirà per convertir la moció de censura en el pròleg d’un nou període hegemònic de la dreta espanyola després de les pròximes eleccions estatals. La dreta més antiga, autoritària, centralista i venjativa. La responsabilitat del PSOE és històrica. I l’ha de complir posant a la repressió. De fet, un cop Sánchez arribe a la Moncloa, podrà facilitar l’alliberament immediat dels presos polítics i la tornada dels exiliats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps