El 4 de maig serà un dia recordat per sempre. A la localitat de Kanbo, ubicada a Iparralde i amb delegacions de distints partits polítics i de mediadors internacionals, ETA ha anunciat la seua dissolució definitiva. Un anunci necessari i esperat que haurà de ser el preludi de moltes altres coses. Per exemple, d’una solució a la situació dels exiliats i presos bascos, molts d’ells empresonats a centenars —o a milers— de quilòmetres de la seua llar. Fa poc més d’una dècada, Irlanda va marcar el camí que ara el Govern espanyol evita recórrer. Ningú no pot negar, però, que ETA ha fet el pas que tothom demanava. I ara cal que els qui li ho exigien siguen conseqüents.
Primer, perquè cap conflicte no es pot donar per resolt si no hi ha la voluntat declarada i decidida de posar-hi fi. Durant les darreres dècades, ETA ha anat fent gestos que pronosticaven el seu final. En aquest sentit ha estat fonamental la tasca de l’esquerra abertzale, d’una part destacada del PSE i del PSOE i dels agents internacionals. Els temps han canviat i la societat basca demana un altre rumb per poder decidir el seu futur com a poble. Aquest desig deixa fora de joc ETA i qualsevol dinàmica de violència, vinga d’on vinga. L’esquerra abertzale, ara reorganitzada en Sortu, ha assumit aquest missatge a la perfecció. I cal no oblidar el seu paper perquè avui, després de llargues dècades, Euskal Herria afronte el seu futur polític amb més esperança. Perquè és innegable que, amb la fi d’ETA, s’obre una nova etapa política que, com a Catalunya, busca l’exercici de l’autodeterminació.
La fi d’ETA anava gestant-se des de 2001 i va entrar en una fase definitiva l’any 2004. L’arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la presidència del Govern espanyol va canviar l’estratègia pel que fa a la solució del conflicte. La manera de fer ha estat infal·lible. Malgrat la victòria electoral de Mariano Rajoy, al capdavant del Govern espanyol des de 2011. A pesar, també, de l’encarcerament d’Arnaldo Otegi, que va restar tancat durant sis anys i mig per “intentar reconstruir Batasuna” tot just quan des de l’esquerra abertzale es treballava per consolidar la pau. Un repte que ha estat superat. L’escàndol de la condemna va ser tan gran que va suscitar, fins i tot, les protestes del Partit Socialista d’Euskadi. Sorprèn que els mateixos socialistes hagen estat copartícips en l’aplicació de l’article 155 sobre Catalunya.
La història, però, és responsable d’atribuir triomfs i fracassos als personatges que l’han feta. Ara, el centre Henri Dunant de Suïssa, fundació humanitària d’àmbit internacional que duu el nom del primer premi Nobel de la Pau, ha reconegut la tasca de quatre persones fonamentals per haver arribat a aquest punt: els ja esmentats Otegi i Zapatero, l’actual lehendakariÍñigo Urkullu i el socialista Jesús Eguiguren, president del PSE entre 2002 i 2014. Tots ells han hagut de renunciar a principis —i en el cas d’Otegi a anys de llibertat— per arribar fins ací.
La història també posarà al seu lloc l’actual president espanyol. M. Rajoy no ha hagut de renunciar a cap principi ni a gens de llibertat. Precisament, perquè el seu principi és el de l’immobilisme, sumat al menyspreu pels passos donats a favor de la pau. La incomoditat del seu partit és bastant evident. Amb la desaparició de la violència —només la d’un dels dos bàndols, recordem-ho, només cal veure el cas d’Alsasua—, el seu relat polític cau a Euskal Herria, a Catalunya i acabarà caient arreu. Rajoy tindrà l’honor de ser recordat com el primer president de la història que s’ha negat a contribuir a la pau en el seu país.
