Milers de persones (la majoria, dones) vam sortir al carrer el dijous en què es va conèixer la sentència dels cinc violadors que van tancar una noia deu anys més jove que ells en un portal, van gravar imatges de l’agressió i encara se’n van vantar amb els amics l’endemà.
És estrany que hi hagi tantes proves, en els casos de violació. Habitualment els violadors són prou espavilats per no fer-ne vídeos, habitualment el desequilibri de forces no és tan exagerat, habitualment les supervivents ni tan sols arriben a denunciar. El que no és estrany és que, tot i les proves, la condemna sigui més suau del que seria raonable en una societat que tingués en compte el patiment de tots els seus membres. I és que el patiment de les dones és patiment de segona: ens importa més com se sent el pare, el marit, el germà d’una dona violada que no pas com se sent ella.
Aquesta infravaloració del patiment de les dones és present en moltes interaccions que estem acostumats a veure com a relacions sexuals i que hauríem de començar a veure com a agressions. El típic nòvio/marit (em nego a dir-ne “company”, que és la paraula que preferiria per a una parella, perquè si fa aquestes coses és que en té poc, de company) que li dius que no et ve de gust fer-hi sexe i et diu “si serà només un moment” (i potser és precisament per això, que no et ve de gust, perquè quina mandra posar-s’hi si saps que quan ell hagi ejaculat s’acaba la festa!), que “et deixis fer” (tant és com et sentis o què desitgis, el que importa és que serveixis per al seu plaer), que “no pots deixar-me així” (com si fos responsabilitat de les dones fer-nos càrrec del desig i el plaer dels homes, però del nostre no se n’hagués d’ocupar ningú, ni nosaltres mateixes, moltes vegades). Totes aquestes situacions estan naturalitzades i l’enorme majoria de les dones hi hem cedit en algun moment, si us plau per força, perquè al cap i a la fi “a tu no et costa res”. I sí que ens costa: ens costa l’autoestima, ens costa sentir-nos escoltades i respectades, ens costa saber-nos mereixedores d’un paper actiu en les relacions sexuals, ens costa que se’ns reconegui com a subjectes de desig amb motivacions pròpies.
Massa homes estan disposats a tenir relacions sexuals amb parelles que, en el millor dels casos, són poc entusiastes, i en el pitjor s’hi veuen obligades. Hem naturalitzat la idea que és acceptable que un home que va calent penetri i magregi una dona passiva, que no demana res, que no ofereix res, que simplement obeeix. Només sota aquesta òptica es pot considerar la possibilitat que els fets gravats pels violadors dels Sanfermines no siguin una violació: si despullem la dona de qualsevol vestigi de desig i acceptem que és normal penetrar per la boca, la vagina i el cul una dona que no mostra cap entusiasme pel que està passant. No només ho veiem acceptable, n’hi ha que fins i tot ho veuen desitjable. S’han alçat algunes veus que exigeixen erotitzar el consentiment: hem d’aconseguir que la majoria d’homes trobin repugnant la sola idea de tenir qualsevol tipus d’interacció sexual que no sigui entusiasta per part de tothom.
A banda de les manifestacions de dijous, hi ha altres accions de rebuig que van programant-se. No és un rebuig a aquesta condemna en concret, és un rebuig a tot allò que la fa possible. N’hi ha cada setmana, de condemnes indignants, de jutges que absolen violadors perquè no els sembla “tan greu” o “devia provocar”, etcètera. El que ha passat aquest cop és que ha vessat el got. No pensem tolerar-ho més, i això vol dir manifestar-nos, és clar que sí, però també vol dir altres accions. Assenyalar els còmplices de les violacions, fer que sigui molt difícil viure en societat, perseguir els ministres de la injustícia. Si el sistema no ens protegeix, ja ens protegirem nosaltres. La impunitat ha d’acabar-se.
Tot demostra que denunciar no serveix de gaire, perquè fins i tot quan hi ha proves irrefutables de la violació, els masclistes troben la manera de protegir-se entre ells. Tot demostra que el procés sovint suposa una revictimització: analitzen la teva vida, i no la d’ells; qüestionen la teva versió, i no la d’ells; et prenen per boja o exagerada. I, per fi, tot demostra que ja som prou les que hem dit prou: ens estem organitzant en grups d’alerta, estem disposades a fer escraches, fem cursos d’autodefensa feminista. S’està movent alguna cosa i veiem els masclistes inquiets, indignats, sorpresos. Està bé que sigui així: la vergonya ha de ser haver violat, i no pas haver estat violada. Que la vergonya i la por canviïn de bàndol, doncs.
