Que Cifuentes pretenia prendre el pèl al personal amb el sopar de duro del màster-que-diu-que-va-fer-però-que-finalment-hi-renuncia, és una obvietat que només serveix per començar un article. Es veu que darrere d’ella, tanmateix, un exèrcit de diputats, portaveus, secretaris, directors, adjunts i majordoms de vés a saber què, feien cua l’endemà de la polèmica per esmenar a corre-cuita el seu CV oficial publicat al web de la institució pública de torn, que, segons deien, increïblement, havia patit certes adulteracions.
Ara bé, aquest trist episodi de la política madrilenya hauria de permetre’ns de fer una reflexió molt més enllà de la baixesa moral que pugui representar mentir en política i en la vida en general. Perquè, que els polítics menteixen de costum és tan evident com que els humans mentim regularment. Mentir és condició humana, almenys al Mediterrani. Qui no menteix mai, o és algú ben perillós, o no és humà. De fet, en tenim sort de la nostrada mentida marítima, que ens fa la vida a tots més fàcil. Mentir per necessitat ho trobo, sincerament, del tot saludable. Tan indispensable com badallar a pulmó obert i amb gemec inclòs. Tan imprescindible com, d’adolescent, haver pres un llibre de la biblioteca municipal i no haver-lo volgut tornar mai tot i les trucades de les bibliotecàries.
Quedi clar que no pretenc canonitzar Nicolau Maquiavel ni les seves reflexions a propòsit de la sinceritat. L’autor del Príncep havia arribat a afirmar que “d’un temps ençà, jo no dic mai el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m’escapa alguna veritat de tant en tant, l’amago entre tantes mentides, que és difícil reconèixer-la”. No, no és ben bé això. Senzillament, agraeixo pregonament, per exemple, la gent que quan els demano com els va la vida, em responen, per necessitat, que “molt bé”. Imagineu-vos el contrari i digueu-me si després de tres sessions de sinceritat col·lectiva, a la següent no arrencaríeu a córrer. Per tant, agraeixo la farsa justa i necessària, utilitzada en el moment i en el lloc adequats, i de la qual servidor n’és víctima orgullosíssima.
La pregunta que ens hauríem de fer, doncs, és quina necessitat tenia la mestressa Cifuentes –i el reguitzell de polítics que fins avui han fet igual– de falsificar i engrandir matusserament el seu CV acadèmic. Siguem honestos: el cas Cifuentes, de fet, no és res més que elcas Ortega, que vam viure a casa nostra ara fa set anys. És el mateix, això sí, elevat al cub, a causa de la tossuderia de l’encara presidenta madrilenya de no voler baixar del burro fins i tot quan tothom li ha girat l’esquena. Però, en essència, és el mateix. Per tant, el que pareix indubtable és que que això de posar més pa que formatge a l’apartat acadèmic d’un CV d’un candidat polític és una pràctica més que habitual a casa nostra. Per què?
La raó, i no cal tenir cap doctorat en ciències polítiques per adonar-se’n, és que alguns creuen, o diuen tenir-ne dades que ho demostren –un altre dia caldria parlar de les suposades dades sociològiques-, que com més títols tingui hom, més preparat i competent serà per ocupar un lloc de responsabilitat com és, teòricament, qualsevol estament polític. Per entendre’ns, es tracta, ni més ni menys, del mateix fenomen que popularment s’ha anomenat titulitis. Tant és que els grans experts en recursos humans, com Laszlo Bock, que, entre d’altres, ha estat vicepresident de personal de Google, reconeguin obertament que actualment el currículum acadèmic és del tot inútil a l’hora d’avaluar la idoneïtat d’un candidat per a un lloc de treball. No importa. A casa nostra, digues-me quants títols tens, i et diré què vals i què pots fer.
I així és com, per exemple, al nostre país ara cal un màster per dedicar-se a la docència de secundària, i fins i tot alguns diuen que aviat instauraran una mena de MIR per als candidats a professors de secundària. I així és com a Catalunya alguns pretenen que tots els futurs estudiants de grau hagin d’acreditar el nivell B2 d’una de les quatre llengües que han considerat llengües de primera: anglès, francès, alemany o italià. No importa que l’actual màster de professorat de secundària s’hagi demostrat una veritable estafa intel·lectual i econòmica –òbviament, la veritable raó de tot plegat–, reconegut per bona part d’alumnes i professorat. No importa que al món s’hi parlin 6.000 llengües, que el xinès, l’àrab o el rus siguin llengües tant o més potents econòmicament com l’italià o l’alemany. No importa que l’occità sigui la tercera llengua oficial de Catalunya i, en canvi, a un estudiant de grau no li serveixi absolutament de res saber-la parlar per acreditar una tercera llengua. No importa.
Recordo una classe magistral –quan encara n’existien– sobre William Shakespeare de Salvador Oliva i Jordi Llovet a l’antiga facultat de lletres de la Plaça Universitat. Encara conservo anotat a una llibreteta l’estirabot que va deixar anar el professor de teoria de la literatura de la UB: “Diuen que Shakespeare no va anar a la universitat. Deu ser precisament per això que va aconseguir convertir-se en l’autor més universal de la literatura anglesa!”. Va tenir gràcia aquell dia el catedràtic Llovet.
