Continua encallada la situació política a Catalunya mentre segueix l’onada de repressió que ens té distrets i atordits diàriament. Ens van desplegant un mostrari de bestieses, cada una més grossa que la següent, entre les quals hi ha una àmplia gamma de delictes inventats que van de la sedició i la rebel·lió fins a la malversació, passant –ara sí, ja tardaven a treure la paraula màgica- pel terrorisme. A cada garrotada s’esvalota una mica més, molt comprensiblement, el nostre galliner. I quan aquest s’esvera, enmig de les plomes voleiant i del guirigall, si parem una mica l’orella de seguida sentim com es planteja un dilema: “com voleu formar govern si ens estan reprimint salvatgement?”. Fixem-nos que aquesta pregunta sol emergir, en calent, just immediatament després de cada cop arbitrari i tirànic que ens assesten.
La qüestió que ens hauríem de formular, tot seguit, és si té res a veure una cosa amb l’altra. És a dir, no formar govern evitarà que segueixin actuant d’una manera despòtica i antidemocràtica? No. La mostra d’això és que actualment estant detenint persones amb el més absurd pretext i de govern no en tenim pas. I formar-lo ho resoldrà? Probablement tampoc. Per tant, l’aparell repressiu funciona amb total independència de si l’independentisme ha estat capaç d’acordar com tornar a agafar les regnes de les institucions. Un cop arribats a aquesta conclusió, la reflexió que cal continuar fent és si cal actuar procedint contra la naturalesa de qualsevol moviment polític, sigui del signe que sigui. Segons tenim entès, si s’intervé en política és per assolir les màximes quotes de poder possibles, no pas per retenir-les i passar l’estona, sinó per utilitzar-les per modificar la realitat i millorar-la. De fet, el mateix independentisme té com a motor aquesta idea: que els catalans tinguin la màxima capacitat de decisió sobre tot allò que els afecta.
¿Quin sentit té, aleshores, renunciar a les institucions i deixar-les a les mans d’una formació política pràcticament residual perquè ho segueixi potinejant tot i actuï de manera negligent? Perquè si parlem amb alcaldes, amb funcionaris, amb associacions o amb ONG, ens explicaran allò que ja sabíem i que és que Catalunya està millor governada des de Sant Jaume que des de la Moncloa, i que el 155 no és una idea abstracta, sinó un grapat d’impediments que perjudiquen la vida diària de la nostra ciutadania, des dels immigrants que necessiten assessorament jurídic fins als usuaris de les urgències d’un hospital del Maresme que espera una ampliació.
Tot seguit, com a la nadala del Rabadà –vull esmorzar!-, apareixen dos objeccions més. La primera diu que encara que formem govern ens seguiran controlant: segurament sí, però no en sabrem l’abast fins que ho haguem fet. La segona, que mentre a Catalunya s’hi apliqui el 155 Espanya restarà bloquejada perquè el PNB no aprovarà els pressupostos: fem-ho durar gaire i veurem com la culpa del bloqueig passarà a ser de la nostra discòrdia, els pressupostos seran aprovats i nosaltres seguirem sense govern, jugant-nos el resultat de les passades eleccions a la ruleta, en un escenari de desorientació i desànim. D’altra banda, també es pot creure càndidament que el partit basc anteposarà els nostres interessos als seus de manera indefinida. Així tampoc cal patir, perquè si formem govern i les institucions catalanes continuen intervingudes els pressupostos tampoc seran aprovats perquè ells seran coherents.
“M’enfado i no respiro”, diu la mainada quan s’emprenya. Ja t’espavilaràs! Al pobre nano no li solucionaria cap problema anar quedant de color lila fins que se l’haguessin d’endur en un taüt, com tampoc ens el solucionarà a nosaltres renunciar a les institucions que ens han de servir de plataforma per reprendre el camí de seguida que puguem.
