L’amenaça de la justícia parcial contra Catalunya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La decisió del jutge Pablo Llarena de citar Jordi Turull al Tribunal Suprem immediatament després que s’anunciara la convocatòria d’un ple d’investidura del Parlament de Catalunya, amb Turull com a candidat a president de la Generalitat, és perillosa. Pot semblar que la decisió de Llarena és coherent dins de la trajectòria que el jutge ha mantingut en els últims mesos, però això no la fa ni lògica ni justa. La reiteració de les arbitrarietats judicials no pot normalitzar la injustícia. La reincidència d’un tribunal que reacciona amb citacions i condemnes contra les decisions polítiques no pot deixar de sorprendre —i indignar— la societat.

L’abús en la interpretació  de les lleis, concretament en els casos de rebel·lió i sedició, ha estat denunciada repetidament per juristes i constitucionalistes, des de Javier Pérez Royo a José Antonio Martín Pallín passant per Diego López Garrido (redactor del delicte de rebel·lió inclòs en el Codi Penal el 1995).

Martín Pallín advertia fa uns dies que “està en joc l’estat de dret, la divisió de poders i la qualitat democràtica d’Espanya” i Pérez Royo alertava que “el jutge Llarena estaria prevaricant  si impedia la investidura de Jordi Sànchez pel Parlament”. Però es va impedir la investidura de Sànchez, cosa que vulnerava no només els drets del mateix Sànchez, sinó també “el dret de sufragi actiu de tots els ciutadans de Catalunya, votessin què votessin”, segons Pérez Royo. I es va impedir la llibertat  sota fiança de l’exconseller Quim Forn, a pesar que la Fiscalia era partidària d’atorgar-la. I s’ha entrebancat la investidura de Jordi Turull. Independentment de si el candidat tenia prou suports o no, el Suprem ha condicionat la vida política catalana. És més que evident que Llarena ha sincronitzat els ritmes del procés judicial amb l’objectiu de  dinamitar cada pas dels representants del poble de Catalunya i, per extensió, de la política catalana.

Aquesta estratègia judicial asfixiant exigeix una resposta unitària des de les files del catalanisme. Més enllà de models de polítics divergents o projectes nacionals d’abast diferent, la intromissió d’aquest braç judicial dependent (del polític) mereix ser denunciada per tots aquells que vulguin salvaguardar els fonaments mateixos de la democràcia. No poden quedar-se al marge d’aquesta denúncia els partits no independentistes que vegin tan clarament la ingerència. 

La involució democràtica que es deriva de l’acceptació tàcita de les resolucions judicials més partidistes no afectarà només a l’àmbit de l’independentisme polític. Només cal veure com afecta ja a la llibertat d’expressió en tot l’Estat i a tots nivells. Si es tolera la persecució de la llibertat d’expressió de l’independentisme, s’acaba tolerant la persecució de la llibertat d’expressió en totes les seves formes (la dels músics, els còmics, els escriptors, els ateus, els agnòstics i els cristians). I allò que amenaça la llibertat d’expressió pot acabar amenaçant també la llibertat de manifestació, de reunió o de vaga. Primer es va atacar la vaga del 8 de novembre a Catalunya, perquè no era una vaga laboral sinó política, i l’últim 8 de març algunes veus ja escampaven confusió sobre si la vaga feminista era una vaga pels drets de les dones o contra el capitalisme. Potser l’objectiu últim no és degradar la democràcia, però degradar l’estat de dret amb l’objectiu de triturar l’independentisme implica la degradació de l’estat de dret, al complet i amb tot el que això implica. 

La unitat en la denúncia és fonamental. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps