Del darrer CEO, s’han escrit mars de tinta a propòsit de les dades reveladores sobre la preferència política del jovent català. En aquest aspecte, hi ha qui ha volgut incidir més en l’eix esquerra-dreta, i hi ha qui s’ha volgut fixar en l’eix nacional, com si hom fos incapaç de veure que es tracta d’un tot, de vasos comunicants, sens distinció. En aquest sentit, són moltes les veus que s’han esquinçat les vestidures en corroborar que hi ha una tendència creixent en el nostre jovent per l’extrema dreta. Sobre això, alguns han volgut jugar la carta de les diferències per gènere, en adduir que són més aviat els mascles jovencells els qui se senten atrets per les idees tronades de la dreta extrema, més que no pas les femelles, que sembla que presentin una certa inclinació cap a l’extrema esquerra, com si els dos extrems, al capdavall, no fossin la mateixa desgràcia a efectes pràctics.
Històricament, es podria afirmar que les generacions més joves sempre han estat les qui s’han sentit més cridades pels extrems d’una banda i de l’altra, probablement per allò que cantaven els Brams dels anys noranta “mai no he estat / del sector moderat de res, / no estic aquí per perdre el temps”. A mi, sincerament, que bona part dels nostres joves optin per ideologies exagerades em sembla el més natural del món. El que m’inquieta, per contra, és el que els mou a triar dreta o esquerra, atès que té molt a veure amb l’altre factor, que sembla que no s’ha volgut analitzar tant: l’eix nacional. Així, resulta que els actuals brivalls de casa nostra són probablement els joves menys independentistes dels darrers trenta anys i això sí que és preocupant –i, de fet, va lligat a l’interès per l’extrema dreta. No ens hem cansat de repetir que des de l’ensulsiada del 2017, l’independentisme català fot més pena que una altra cosa. No parlem de fets ni polítiques concretes. No parlem d’indicadors d’impacte precisos, d’aquells que tant agraden als buròcrates d’oficina i màquina trituradora de paper. Parlem d’un estat d’esperit, d’una estètica, d’una aurèola, d’una imatge. Parlem del que en màrqueting podríem dir-ne reputació o valor de marca. A l’independentisme català li falta knack, no és sexy, ni transmet èpica ni instint de victòria. És més: de vegades sembla un disc ratllat, avorrit i ensopit, que sumat al caràcter del bon catalanet que no llença ni un paper a terra, ens dona com a resultat que esdevé més atractiu de prendre un te en un geriàtric de la Barceloneta, que debatre sobre el futur de Catalunya.
Han passat sis anys i la tendència descrita no millora. Com volem seduir el jovent amb una actitud i una proposta tan depresiva, tan poc atractiva? La canalla, com tota nova generació, té ànsies i ambicions, i, per tant, eviten tot el que foti pudor de cagamandúrries. Com és lògic, volen sentir-se part activa de quelcom transcendent, participar d’una aventura que els faci sentir protagonistes. Potser no en són del tot conscients, però en el fons volen poder –sentir-se poderosos–, i, en aquests moments, –amb raó o sense– creuen que l’independentisme l’únic que els ofereix és frustració i marginació. Per això augmenta l’extrema-dreta entre el jovent: perquè almenys és una proposta transgressora, que vol imposar-se sense embuts ni temor.
Què podríem fer per capgirar aquest desastre? El primer que cal és un canvi d’actitud generalitzat en tot l’independentisme, almenys en l’institucional, especialment pel que fa a l’exteriorització de la relació amb el Poder –en majúscules. Una de les grans victòries del pujolisme de la fi de segle XX és que va aconseguir generar la percepció que a Catalunya manava ell. Que controlava fins a la darrera gota de rec del darrer arbre fruiter de Catalunya. També ho va saber fer Maragall a Barcelona, però ni de bon tros al mateix nivell que el president de la Generalitat d’aleshores. Pujol no va tenir manies amb el poder. Li agradava, fins i tot, ostentar-ne tant com calgués, sense demanar ni permís ni disculpes. “La Generalitat –i Catalunya...– és meva”, era la sensació que traspuava, i que és precisament el que al 2003 se li va reprotxar a la senyora Ferrusola, quan va amollar que sentien que els havien fet fora de casa en pactar el primer tripartit. Ara, en canvi, sembla que aparentar que manes massa sigui contraproduent. Sembla que alguns dirigents polítics creguin que el que vol la ciutadania és precisament dirigents dòcils i flexibles, confonent la voluntat de diàleg amb la manca de fermesa.
El que tenim ara mateix en joc no és pas la independència, sinó el país. Si ERC i Junts tenen un mínim de pietat per Catalunya, haurien d’entendre d’immediat que som a punt de perdre el país sencer si no es fa un cop de timó. I el cop de timó passa per abandonar preteses “noves masculinitats” malenteses –que l’únic que fan és donar ales a l’extrema dreta– i recuperar el desig públic i desvergonyit pel control del país. Aquí manem nosaltres, perquè som catalans. C’est tout.
