Balears com a exemple

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des del primer moment, el Govern valencià ha hagut de fer equilibris amb les forces socials que condicionen, de manera incomprensiblement excessiva, la seua tasca. Qüestions com ara l’infrafinançament territorial o la manca d’infraestructures —la paralització del corredor mediterrani i l’absència de l’AVE entre Alacant i Barcelona són escandaloses— han estat encertadament posades damunt la taula com a eixos centrals de reivindicació.

Reconèixer els encerts, però, no eximeix de la crítica. I si bé hi ha coses que cal posar en valor, també n’hi ha d’altres que inesperadament —o no— continuen postergades per evitar hipotètics conflictes socials i mediàtics. Conflictes que, cal dir-ho, no pot eludir un Govern de canvi i de progrés. Ens referim en aquesta ocasió a la qüestió lingüística en l’escola i en la funció pública.

A mitjan febrer es va aprovar a les Corts valencianes un nou model de plurilingüisme en l’educació després de la impugnació del decret anterior pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Tal com han denunciat les entitats cíviques i socials més compromeses amb el futur del país, el nou model naix amb una rebaixa incomprensible que ens porta a preguntar-nos, tot i el tímid avanç que cal reconèixer, si no s’ha perdut una oportunitat històrica. No s’ha fet des del consens social, sinó des de la unilateralitat política. I tot i així, PP i Ciutadans mai no quedaran satisfets. Perquè, com a mínim en aquest tema i en la majoria dels altres, amb ells mai no hi haurà consens possible.

Alhora, hi ha la qüestió de la llengua en la funció pública, que afecta el model funcionarial del país i l’accés laboral a l’administració intacte des de la Transició. Reformar amb determinació tota l’estructura interna de treballadors públics hauria servit per incorporar decididament l’exigència del català en l’administració. Ara, és més que probable que aquesta llei no s’aprove en aquesta legislatura. El català, per tant, seguirà exclòs. Contràriament al que ocorre en altres territoris de l’Estat com ara Galícia, País Basc, Illes o el Principat. Vist que no s’ha fet, la possibilitat més viable és la de reformar la llei vigent per garantir la competència lingüística en l’àmbit públic. Per a això cal, només, voluntat política

Sorprèn el retard quan és responsabilitat d’un Govern, el valencià, que parla de manera grandiloqüent de nacionalitat, de defensar la seua singularitat i que no actua, mentrestant, prou a favor d’un element tan fonamental com és la llengua del país.

Tot s’ha endarrerit inexplicablement i el desconcert actual sembla que és l’estat previ a la indignació. Les discrepàncies internes entre els partits del Govern en aquesta qüestió són sanes sempre que servesquen per millorar les polítiques impulsades. Però no han de servir per anul·lar artificialment les diferències.

Caldria recordar a Compromís que a les Illes, Més per Mallorca, teòricament paral·lels als valencianistes, va impedir una rebaixa important del decret lingüístic en la sanitat estudiada pel PSIB per sufocar les protestes. Més va amenaçar amb l’abandó del Govern. I és que hi ha qüestions a les quals mai no es pot renunciar.

Si Compromís vol marcar terreny dins del Govern valencià, la seua resposta ha de ser ben clara. L’exemple el té a les Illes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps