Montserrat Roig, 1977

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No és difícil avaluar avui la importància i el valor del que representa, 40 anys després, el llibre de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, que acaba de ser reeditat amb un pròleg de Rosa Toran. El llibre, com és sabut, recull 41 testimonis de sobrevivents dels camps nazis i, a partir de les seves veus, reconstrueix una cartografia, sense comparació al nostre país, del pas dels catalans per la deportació i els camps nazis. El que sí que és més difícil, avui, és fer-se una idea del que va representar aquest llibre en el moment de la seva publicació, l’abril de 1977.

Tot i que Franco era mort, el país encara estava de ple sota el règim franquista. Les Corts franquistes encara no havien estat dissoltes i les primeres eleccions democràtiques (des de 1936) no tindran lloc fins dos mesos després.

Com confessa al pròleg, Roig pràcticament no sabia res del món dels camps nazis quan va començar la investigació que conduiria al llibre. Havia llegit les Cartes des dels camps de concentració que Pere Vives i Clavé, deportat als camps francesos i assassinat a Mauthausen, havia enviat a Agustí Bartra, publicades el 1972. També havia llegit K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, publicat el 1963. I, finalment, Roig esmenta Le grand voyage de Jorge Semprún, publicat en francès el 1963 i en castellà a Mèxic el 1965. No n’esmenta més perquè, abans de 1977, aquí s’havia pogut llegir ben poca cosa sobre el tema.

Val la pena recordar-ho. Un llibre tan extraordinàriament popular com L’home en cerca de sentit, del psiquiatra Viktor Frankl, sobrevivent dels camps de Dachau i Auschwitz, no es publica en castellà fins el 1979. Primo Levi encara no era Primo Levi: Si això és un home, un llibre fonamental en la comprensió popular del camps nazis fora dels àmbits militants o especialitzats, havia estat publicat sense pena ni glòria el 1947, però fins a la mort de Primo Levi, el 1987, quan el llibre es reedita, no es converteix en el clàssic global que reconeixem avui. En castellà no es publica fins el 1987, i en català, fins el 1996. L’obra testimonial de Jorge Semprún, avui molt llegida i coneguda entre nosaltres, no assoleix aquí una difusió important fins el 1994, quan es reedita en castellà, en format de butxaca El largo viaje, i sobretot el 1995, quan publica La escritura o la vida. La trilogia d’Elie Wiesel es tradueix al castellà el 1975, però fins el 1986 no coneix una difusió important. Imre Kertész no comença a traduir-se fins el 98 i L’espècie humana de Robert Antelme no es publica aquí fins el 2001. Charlotte Delbo no es tradueix fins el 2003 i Liana Millu, fins el 2005. I estem parlant d’alguns dels textos testimonials de l’experiència als camps nazis més rellevants a nivell internacional.

Tot allò de què parlava Montserrat Roig era profundament desconegut aleshores aquí. Pel franquisme, evidentment, però també perquè aquestes qüestions, fora dels historiadors i dels cercles directament afectats, no ocupaven els debats públics com ho fan avui, quan n’hi ha centenars de llibres i fins i tot pel·lícules de recepció massiva o sèries de televisió. I Montserrat Roig fa un esforç titànic per endinsar-se en aquesta experiència, a través de les veus dels catalans que la van viure i patir (“Ah, però és que hi va haver catalans, als camps nazis?”), trencant un silenci de dècades que encara avui és una lectura ineludible.

Les paraules amb què Roig obre el llibre són colpidores: “Sempre m’he sentit atreta per la història del meu país. El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m’ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa. Veia que si no retornàvem la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat”. Retornar la paraula als silenciats i emmordassats, per tal de poder, així, recuperar la paraula pròpia. Amb quina força ressonen encara aquestes paraules avui, quaranta anys després!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Antich
Xavier Antich