Catalunya: la qüestió essencial

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A Catalunya ha arrencat la legislatura més anòmala des de la restitució democràtica de les institucions d’autogovern. Amb el banc del Govern buit i els escons dels diputats empresonats o exiliats amb el poderós símbol del llaç groc, denúncia eloqüent de la repressió de l’Estat espanyol, les primeres paraules institucionals pronunciades al Parlament, per boca d’Ernest Maragall, que presidia la mesa d’edat, van ser dedicades, precisament, a recordar aquest acte de l’Estat en contra de la sobirania popular expressada a les urnes. Cal rellegir amb molta atenció el discurs de Maragall, en què qualifica el 21D com una confirmació dels resultats del referèndum d’autodeterminació de l’1O, i sobretot pel que fa al recordatori de la continuïtat històrica de la legitimitat de les institucions catalanes d’autogovern, que precedeixen la Constitució, i que s’expressa en el fil que va de Macià i Companys fins a Puigdemont, passant per Tarradellas

Ningú pot negar que l’objectiu fonamental de l’Estat espanyol, a través de tots els seus aparells, des del Govern i les Corts fins als tribunals judicials o la policia, és la decapitació del moviment independentista, ara ja explícitament republicà. La repressió de l’independentisme no és nova, però és ara, des que va assolir la majoria absoluta parlamentària en el 27S, confirmada en el 21D, que la repressió ha canviat d’escala fins a tal extrem que l’Estat espanyol està disposat a incomplir les mínimes normes exigibles en un Estat de dret. No és, es repeteix contínuament des d’aquestes instàncies repressives, una ofensiva ni una criminalització de les idees polítiques. Tanmateix, la seva estratègia consisteix a treure de circulació tots aquells que s’atreveixin a impulsar iniciatives polítiques dirigides a l’autodeterminació, la independència i la república, fins i tot encara que siguin expressió de la sobirania popular expressada legítimament i democràticament en les urnes. 

L’empresonament d’Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Joaquim Forn no és un acte del poder judicial, sinó del poder polític: un acte d’Estat. I l’objectiu de mantenir-los en presó, en contra de qualsevol criteri jurídic, és doble: d’una banda, escapçar els lideratges de tres de les organitzacions independentistes més majoritàries i, de l’altra, atemorir amb l’amenaça sempre implícita de presó el comportament institucional de qualsevol representant electe del poble de Catalunya. Tampoc això és una novetat, sinó una característica essencial de qualsevol règim totalitari: l’ús de la presó com a element repressiu i coercitiu de la dissidència política.

Pel que fa al primer objectiu, a l’Estat li falta una peça de caça major, que cobeja fins a extrems delirants: Carles Puigdemont. I per això l’obsessió patològica per desqualificar-lo com a possible candidat, abans de les eleccions del 21D, i per això, també, un cop els resultats de les urnes el van confirmar com a líder de la candidatura més votada de les tres independentistes, les declaracions contínues, de tots els membres del Govern espanyol i dels principals líders dels partits espanyols, proferint tota mena d’amenaces si, finalment, el Parlament decidís investir Puigdemont.

La qüestió realment important, al meu entendre, a hores d’ara, és aquesta: tot i l’empresonament de quatre homes pacífics, bons i justos (per la llibertat dels quals cal que les persones dignes treballin de manera incansable fins que sigui una realitat); tot i les amenaces de tota mena de plagues apocalíptiques amb què el Govern espanyol, els líders unionistes, els jutges i tota la caverna mediàtica, inclosa la delegació catalana, pretén coaccionar els representants electes, la mesa del Parlament, el candidat a la investidura i, d’alguna manera, a la població tota de Catalunya; tot i la repressió de l’independentisme en tots els fronts, la majoria absoluta parlamentària i el poble de Catalunya seran capaços de donar forma política a l’expressió majoritària de la voluntat popular expressada en les urnes?  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Antich
Xavier Antich