Les qui vivim a Alacant amb plena consciència de valencianitat fem nostra contínuament la sensació que Gemma Sanginés i Ferran Suay van descriure en el llibre homònim a aquest article fa més de tretze anys. Reconec que el fet d’anar parlant amb mon fill en valencià per tot arreu em fa l’outing més fàcil. Com també és cert que, en contra del que es podria pensar, si només has xafat la ciutat de manera anecdòtica, les respostes que reps dels altres veïns i veïnes són, en la majoria dels casos, amables.
Els temps del “no te entiendo” o “háblame en cristiano” quasi han desaparegut. No obstant, que Alacant és una ciutat hostil per als valencianoparlants és innegable. Motius històrics n’hi ha a cabassos i només n’enumeraré alguns: el govern de la vil·la ha oscil·lat sempre entre la folklorització i l’aniquilació; l’odi visceral que s’ha alimentat cap a València ha contribuït al poc reconeixement de tot el que ensume a Cap i Casal; haver passat la dictadura com una de les ciutats més represaliades de l’Estat, ens va abocar a silenciar qui érem i com parlàvem.
Però, en l’ús viu de la llengua, Alacant no és tan diferent d’altres grans ciutats del territori lingüístic. Cada vegada és més complicat escoltar valencià als carrers d’Elx o en segons quins barris de València; tampoc és fàcil escoltar parlar català de manera natural als carrers de l’Hospitalet. La gran diferència no es troba en l’ús habitual de la llengua, sinó, segons el meu punt de vista, en altres qüestions: en l’ús i la protecció que en dona l’Administració local, en l’ús que en fem els valencianoparlants que hi vivim i els que ens visiten, i en el que podríem anomenar consciència lingüística dels altres, és a dir, com veuen la situació lingüística d’Alacant els qui no són d’Alacant.
És evident que si l’Administració local la tinguera com a llengua pròpia juntament amb el castellà i si veïns i visitants isquérem de l’armari només xafar el carrer, l’ús augmentaria considerablement. Però vull recrear-me en el tercer aspecte, potser tingut menys en compte fins ara: el tracte que rep la ciutat i el que rebem els valencianoparlants d’Alacant per part d’altres catalanoparlants. Si, com amenaça l’extrema dreta, la ciutat deixa de ser legalment considerada valencianoparlant, no només haurà sigut responsabilitat dels veïns i veïnes de la ciutat.
La sensació que no val la pena treballar per la valencianitat de la ciutat ens arriba tothora de molt diverses maneres i des de tot el domini lingüístic: cada vegada que ens qüestioneu per què seguim vivint a la ciutat, cada vegada que parleu públicament en català a tot arreu menys aquí, quan ens doneu el condol per viure “allà baix”, quan dieu que ningú parla valencià a Alacant, quan vos queixeu que Alacant queda molt lluny, quan afirmeu que som quatre gats, quan ens qüestioneu la identitat... quan participeu, en definitiva, amb prejudicis, en el discurs de la dreta.
Els valencianoparlants d’Alacant necessitem també recuperar l’autoestima; sentir-nos acompanyats en el nostre valencià; saber que sabeu que el poc o molt ús que guanyem a casa, sumarà al poc o molt que es guanye per a la resta del País; percebre’ns part d’una comunitat lingüística i cultural. Eixir de l’armari lingüístic és faena de totes.
