Arrimadas

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A hores d’ara qui més qui menys ja deu haver assumit que el programa de FAQS de dissabte passat a TV3 va esdevenir un dels espectacles més deplorables que darrerament ens ha ofert la televisió pública catalana. Si l’entrevista inicial amb Ana Rosa Quintana, enregistrada prèviament, era de vergonya aliena i –tot sigui dit de passada- completament en castellà, la del President del Parlament va resultar tan insípida com innecessària. 

Tanmateix, no hi ha dubte que el moment estel·lar va arribar arran de l’entrevista a Inés Arrimadas. Tenint en compte el reguitzell de periodistes excel·lents i d’índole diversa que té aquest país, sembla fet expressament que un espai de debat que pretén ésser de màxima audiència com aquest ofereixi un nivell tan amateur des d’un punt de vista professional. Hom ja podia ensumar que el carro aniria pel camí del pedregar quan, ni tan sols començada l’entrevista, la conductora va considerar que era el moment idoni per reprotxar a la diputada de Ciudadanos que hagués trigat 19 programes a deixar-se entrevistar. Des del més absolut respecte i col·leguisme periodístics, la conductora del programa, Laura Rosel, hauria d’entendre que voler-se fer la graciosa sense tenir el knack pertinent, és una operació d’alt risc, especialment en directe. Després d’aquest momentet, teòricament havia de seguir una entrevista a la cap de l’oposició del Parlament català. Però no, no hi va haver pas cap entrevista. Tot d’una, vam assistir a un recital de mentides de la senyora Arrimadas, sense que cap conductora ni periodista la tallés convenientment cada cop que la ciudadana evitava de respondre allò que demanava la senyora Rosel. Com si no n’hi hagués hagut prou, la conductora va rebre l’assistència impagable d’un Andreu Barnils completament fora de joc que, en comptes de dedicar els esforços a formular preguntes intel·ligents, punyents i periodístiques, va demanar a la senyora Arrimadas què pensava son pare de les actuacions policials de l’1-O, tenint en compte el passat policíac del pare. Potser és pura ingenuïtat meva, però em meravella la manca d’estètica d’alguns individus d’aquest polit país nostre.

I així, enmig de tot plegat, vam tocar la cúspide del circ de despropòsits d’aquella nit tevetresina, quan Rosel va demanar explicacions a la ciudadana sobre el seu discurs exclusivament en castellà la nit electoral del 21 de desembre. Després d’un pueril estira-i-arronsa sobre si el discurs en qüestió havia estat completament en castellà o només un 90% en castellà i un 10% en català, Arrimadas li va etzibar que el problema que tenia la periodista és que partia de la concepció que “fer-lo en castellà és menys català que fer-lo en català”. I es va fer el silenci, que atorga. Ningú no va dir res. Ningú no va dir un “evidentment”. Cap veu no va deixar anar un sa i desacomplexat “només faltaria!”. Cap ésser viu, cap vida intel·ligent que habitava aquell plató, va alçar-se indignat davant tal insult a la ciència filològica. 

Veuràs, Inés, com que aquella nit ningú no va ésser capaç de dissipar-te’n els dubtes i servidor se sent amoïnat per la teva inquietud intel·lectual, t’ho esclariré jo mateix. Tens raó, Inés, tens tota la raó: fer un discurs en castellà a Barcelona no és pas menys català que fer-lo en català, sinó que, directament, fer un discurs en castellà no és català. Fer un discurs en castellà, com el seu nom indica, és castellà, altrament dit espanyol. Això no és ni bo ni dolent, és un fet. És pura evidència científica. La mateixa evidència científica que ens explica que a Catalunya hi ha dues llengües pròpies, el que acadèmicament es coneix com a “llengües constitutives”, que són el català i l’occità. Una llengua constitutiva d’un territori és aquella que ha nascut en aquell territori. El català, com imagino que deus saber, és una llengua que va evolucionar del llatí que es parlava a Catalunya. En canvi, suposo que convindràs amb mi que el castellà, per exemple, no és pas una llengua constitutiva de llatinoamèrica, sinó que va ésser una imposició completa, que, a propòsit, va comportar l’assassinat de bona part de les llengües indígenes que hi havia al deliciós continent colombí. A Catalunya hi parlem 300 llengües. L’occità i el català en són les constitutives perquè van néixer aquí, es van forjar aquí. Tota la resta de 298 llengües que es parlen al país són “llengües consecutives”, és a dir, foranes, estrangeres, importades. Això és dolent? No pas. Estem orgullosos de disposar de 298 llengües d’arreu del món i estic segur que compartim que cal potenciar aquest bagatge cultural tant com es pugui. És una veritable riquesa, per cert, també econòmica. 

Ara bé, Inés, deixem les coses clares: per a mi i per a la ciència universal, si fas un discurs en castellà a Barcelona serà molt respectable, per bé que serà un discurs “tan català” com si el fas en panjabi, amazic, anglès o xinès mandarí. La ironia del cas és que, de fet, així mateix també ho estableix l’Estatut d’Autonomia català que tant dius defensar. Article 6.1: “La llengua pròpia de Catalunya és el català.”. S’entén, oi, el que vull dir?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.