Prou. Per responsabilitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ho reconec: hi ha actituds d’una part de l’independentisme que em provoquen una mandra espatarrant. Mandra de veure-les. Mandra de sentir-les. Mandra d’explicar-les. Mandra de comentar-les. Mandra. 

Que algú com Joan Tardà, caricatura prototípica durant llargues legislatures espanyoles del parlamentarisme més esperpènticament gauchista, ara, d’un temps ençà, s’erigeixi com a representant d’un suposat –i fals, òbviament– club del realisme pragmàtic i de la moderació continguda, i ens recepti a dojo bilateralitat amb Madrid, mentre fa més de 100 dies que tenim ostatges innocents a la presó. Que el president de la institució que representa la màxima sobirania del poble de Catalunya, accedeixi a pagar de la seva butxaca un viatge oficial a la capital de la Unió Europea, tenint en compte la ignomínia col·lectiva, democràtica i institucional que això significa. Que dos presidents d’un país teòricament democràtic tolerin que se’ls foragiti de les oficines de la institució política que representen, com els va passar dimecres a Puigdemont i Torrent. Que els tres principals partits polítics independentistes vegin com, des del sistema judicial espanyol, corromput fins a les celles, persegueixen autoritàriament fins els conserges d’aquestes organitzacions polítiques, i, malgrat tot, els tres partits segueixin els procediments burocràtics i judicials establerts sense plantar-se d’un cop, sense rebel·lar-se d’una manera efectiva contra tota aquesta mentida, sens dir sense embuts que no pensen lliurar ni un paper més perquè la farsa ja no se sosté ni un dia més, perquè la pudor de la podridura arriba al cor d’Europa per molt que tothom practiqui l’estrucisme. Que l’ANC i Òmnium semblin, almenys de portes enfora, desapareguts en ple combat. Que ERC jugui amb la investidura tant com ha jugat. Que Junts per Catalunya jugui tant com ha jugat a dir que el president pot seguir essent president des de Brussel·les. Que la CUP faci volar coloms amb preteses “condicions” per a la investidura fent veure que no se n’han adonat que en aquest país el paper ho aguanta tot i, de fet, en general és ben mullat. Que els reietons setciències i visionaris que alternen les tertúlies de TV3, amb les de Catalunya Ràdio, les de 8TV, i els articlets de foc d’encenalls, piulin molt, proposin poc i liderin menys.   

¿Fins quan, fins a on? Rajoy ha anunciat que si pot impugnarà al TC l’aire que respiren els independentistes. Sánchez ha demostrat que no pensa moure ni un dit. Iglesias ha fet marxa enrere de tot allò que deia que havia dit que deia. I mentrestant Rivera riu i va fotent llenya al foc. En aquestes circumstàncies, i després de tot, és inquietant que algú encara tingui esma de parlar de recuperar les institucions, de fer fora el 155, de govern efectiu, d’eixamplar la base, de no posar-nos terminis, d’establir mecanismes denegociació amb Madrid… en lloc d’assumir sense complexos que no passa res si no es restaura la normalitat ben aviat perquè, de fet, la normalitat d’avui és que la Generalitat autonòmica no serveix absolutament de res, més enllà de quatre molles culturals i polítiques simbòliques sense incidència real. Oberta la veda, no només del 155 explícit, sinó de la intervenció i del control financer dels comptes catalans –que continuarà un cop formalment s’acabi el 155–, podem afirmar que avui els consells regionals francesos disposen de més autonomia política que la nostra trista Generalitat.  

Però, i ara què? Per a mi, l’únic desllorigador possible és que siguem capaços de trencar el tabú de la violència exercida en legítima defensa, tabú que encara plana dins l’independentisme. A hores d’ara, estic segur que el que més deu meravellar a bona part de l’Europa clàssica, és que després de tot el que ha passat, el poble català sembli completament esterilitzat, dòcil i amansit. A qualsevol país europeu mitjanament civilitzat, per molt menys, ja hi hauria hagut focs artificials, cotxes socarrimats, i aldarulls incontrolables. Qui més qui menys, sabem que la majoria dels països europeus del nostre entorn han viscut episodis de tensió social d’alt voltatge cada cop que un grup ha pretès subjugar una part de la societat d’aquell país. L’Estat espanyol ha exercit, exerceix i exercirà violència i coerció sense límits contra el poble català. Ho deia aquesta setmana en Pere Cardús: “Podem tocar de peus a terra? Prenguem consciència d’on som. Enganyar-se és la primera passa del viatge al fracàs. No viurem un retorn a l’autonomia, ni un ‘anar fent República’ des de les institucions. Hi ha un estat autoritari disposat a fer servir la força contra la voluntat del poble català.”

Prou. Ja n’hi ha prou, camarades. Cada dia que passa sense reaccionar de manera determinada, és un dia menys de credibilitat del poble català. Com volem que Europa intervingui si no ens veuen seriosos ni responsables? Un poble seriós i responsable que pateix el que patim nosaltres, no demana informes als lletrats del Parlament ni contracta els millors advocats per afrontar judicis tramposos. Un poble seriós i responsable recorda aquelles paraules del 2006 de Joan Solà que, evidentment, continuen plenament vigents: “Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara”. Un poble seriós i responsable aplica unilateralment l’article 35 de la Declaració dels Drets de l’home i el ciutadà de 1793: “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cada porció del poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures”. Un poble seriós i responsable no té por d’exercir el legítim dret de defensar-se fins a les darreres conseqüències.

Lenin ja ho deia: les revolucions no es fan, s’organitzen. Gramsci, de qui dilluns passat celebràvem l’aniversari, reblava el clau: les idees i la lluita no viuen sense organització. Que surti algú i ens organitzi, si us plau. 

Filòleg i occitanista

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.