Una de les millors maneres de capir el caràcter i la idiosincràsia de Còrsega és repassar-ne la costa de sud a nord muntats damunt una motocicleta Guzzi antiga, que, posem per cas, respongui al nom d’Ernesta. La successió de paisatges marítims escarpats i carreteres de revolts voleiadissos, es combina amb una doble línia litoral, en què, com si fóssim al Maresme, hi trobem nuclis urbans arran de costa en paral·lel als poblets més genuïns situats al prelitoral, a ben pocs quilòmetres de la costa.
Es tracta de poblets encantadors situats de tal manera que si mires a esquerra pots sentir-te al bell mig del Pirineu, i si mires a dreta, hi veus una costa d’aigües turqueses de difícil competició. La paradoxa és que, així com els catalans no tenim més remei que agrair a l’exèrcit espanyol i les seves bases militars que hagin servit per protegir certs paratges naturals de casa nostra dels intents de depredació urbanística, probablement, el que explica l’estat excel·lent de conservació de l’illa de Còrsega és precisament la seva història recent de lluita armada i, sobretot, de màfia.
Deixar-se perdre per aquests poblets de muntanyes verdes vora el mar és una activitat idíl·lica per aturar-se i conèixer-ne els aborígens. L’olor de bombes i pólvora encara ressona en els batecs dels corsos, que, com els occitans, mantenen la tradició de les navalles i els cotells, una afició que convé de recordar que nosaltres també teníem fins que ens ho va prohibir el Decret de Nova Planta. De fet, oficialment, no fa ni deu any de la fi de la lluita armada, quan el 25 de juny del 2014 el FLNC va anunciar que apostava per la via política. Però és que, a més, cal recordar que dos anys després d’aquell famós anunci, en un moment en què havien emergit al sud de l’illa certes faccions de radicalisme islàmic i a Europa es vivien atemptats de l’Estat islàmic com el de Barcelona del 2017, un seguit de dirigents del FNLC van emetre un comunicat amb què, de manera crua i directa, advertien que a si percebien que la seguretat de la població corsa podia ésser amenaçada per atacs terroristes, ràpidament reprendrien les armes i emprendrien les accions necessàries sense dubtar ni mig minut.
En paral·lel a tot això, el nacionalisme cors ha anat vencent totes les eleccions regionals que s’han celebrat des de l’anunci del 2014. És cert que el nacionalisme cors és divers, heterogeni, i formalment no és independentista en tot el seu conjunt. I és cert també que a l’actual partit majoritari, que ostenta la presidència de l’executiu cors, li cal de manera urgent poder demostrar millores substancials que avalin l’aposta pel diàleg democràtic amb París.
És dins tot aquest context que cal situar l’anunci de Macron d’una autonomia política per a l’illa. S’enganyaran aquells qui pretenguin ara a córrer-cuita de fer amalgames amb Pedro Sánchez i el cas català. S’enganyaran aquells qui pensin que això pot servir de pretext perquè el govern espanyol plantegi una reforma constitucional per satisfer o suavitzar els anhels independentistes, atès que, si bé és cert que Macron exposa als corsos una via força inèdita en la història dels tres darrers segles francesos –oferir-los que acordin entre ells una proposta de text constitucional per incorporar a la Carta Magna–, també és cert que és plenament conscient que la pretesa autonomia que proposa “dins els límits de la República” molt probablement acabarà comportant uns efectes pràctics molt reduïts als ulls de la ciutadania.
En defintiva, la maniobra del President francès serà un exemple més del parole, parole, parole, a què ens té avesats l’inquilí de l’Elisi. Ell sap que oferint una mica d’èpica i estètica en pot tenir prou per deixar tranquils els polítics corsos durant un parell de dècades. Alhora, sap que aquest gest estètic als corsos no generarà cap inflamació en el conjunt de la ciutadania de l’hexàgon. Aquesta és la diferència fonamental amb el cas català: a Espanya, qualsevol concessió ètica o estètica als catalans provoca costos a qui la promogui perquè fa dècades que la catalanofòbia és el monocultiu electoral. Aviat només ens quedarà un camí: la patent de cors.
