Posa-me-la aquí, que no tinc 'Butxaca'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana hem rebut com un cop de puny al ventre l’esquela mortuòria de la mítica revista mensual Butxaca, que oferia l’agenda de l’activitat cultural barcelonina. A través d’un contundent comunicat al seu lloc web, la Butxaca ha anunciat el seu tancament després de més de divuit anys d’activitat ininterrompuda. 

Tot aquell que l’emprava –jo, per exemple, n’era un consumidor bo i assidu– sabrà que es tractava d’una revista cabdal per a la difusió i la promoció de la cultura al Cap i Casal del Principat. Com que era de distribució gratuïta en bars, sales de concerts, cinemes, teatres, museus, universitats i d’altres centres culturals diversos, tothom acabava topant-hi i fent-hi un cop d’ull, especialment els darrers anys, que hem viscut l’esclat d’aquest món tecnològic i virtual, on tard o d’hora es demostrarà que el paper imprès torna a ésser una manera ben eficaç d’arribar a nous públics aclaparats per tant de big data

Certament, es tractava d’una publicació sense gaires pretensions i eminentment pràctica: gràcies a un format utilíssim que cabia en qualsevol butxaca –encara més a l’hivern, quan lluïm aquests abrics de butxaques infinites que tant agraden a aquests aprenents de dandis barcelonins que alguns anomenen hipsters i d’altres, modernets–, tenies la certesa de disposar sempre que calia d’una agenda absolutament exhaustiva amb tota la programació cultural del mes. 

Doncs bé, el més interessant del cas no és pas l’ara ja inevitable extinció de la revista –malauradament, en aquests moments, cadavèrica–, sinó els motius del tancament exposats pels seus responsables. L’equip de la Butxaca addueix dues raons fonamentals. La primera té a veure amb el que ells consideren que és el “futur incert que amenaça els editors de tots els mitjans de comunicació ja siguin petits o grans”. Fins aquí, res a dir. Òbviament, els nous temps tecnològics imposen i imposaran noves maneres de treballar a tothom: a taxistes, a hotelers, a metges, i, és clar, també a editors. Per dir-ho d’alguna manera, això és un fet irrevocable que des de Catalunya no podrem combatre, si és que algú havia tingut la temptació suïcida d’intentar-ho. La segona raó, tanmateix, és la que realment ens hauria d’amoïnar de valent a tots plegats: “El segon (motiu de tancament) és un cert cansament acumulat en veure que la precarietat amb la qual el sector cultural sembla condemnat a conviure, lluny d’esvair-se, cada cop es fa més evident i estesa. Som testimonis de primera mà que el gran dinamisme cultural de la ciutat es deu més a l’entusiasme i esforç d’uns quants activistes apassionats que no pas al resultat d’unes polítiques públiques o el suport institucional. Encara avui, el reconeixement de l’aportació de la cultura a la societat és escàs.

Ara tocaria que jo fes el discurs ploramiques que fem sempre la gent del món de la cultura, per lamentar-nos del fet que els pressupostos dels departaments de cultura de les respectives institucions catalanes són paupèrrims i incomparables amb els pressupostos culturals d’administracions públiques europees. I, efectivament, així és. Però fer aquest discurs seria del tot estèril, atès que fins i tot els mateixos consellers de cultura de la Generalitat han pronunciat públicament discursos similars, i cap d’ells fins ara no ha pas aconseguit de canviar aquesta realitat. I, a més d’estèril, cal començar a dir que és un discurs-trampa. Sí, trampa, perquè mentre anem plorant i cridant que la cultura necessita més recursos sense que ningú no ens faci cas, hi ha un seguit de gent que sobre el paper forma part del gremi cultural que, curiosament, ells no pateixen pas gens “la precarietat amb la qual el sector cultural sembla condemnat a conviure”. 

Com que probablement no s’acabarà d’entendre el que miro de dir de manera massa vaga, aportarem algunes dades prou reveladores. El 2017, més del 20% del pressupost del Departament de Cultura de la Generalitat va anar adreçat a les anomenades “grans institucions culturals”. Parlem de més de 61 milions d’euros, dels quals, per exemple, només el Gran Teatre del Liceu se’n va emportar més de 8. A l’altra cara de la moneda hi trobem l’anomenada “cultura popular”, també coneguda com “d’arrel tradicional”, que, a grans trets, el 2017 va rebre un pressupost de 6 milions d’euros, l’equivalent al 2% del Departament de Cultura. 

Fa un parell d’anys, vaig sentir dir a l’exconseller Mas-Colell que la qualitat de la temporada d’òpera d’una ciutat podia ésser determinant a l’hora de captar talent professional i inversor, dedueixo que seduït per la possibilitat de gaudir de sopranos i tenors que cantin allegrettos de primera divisió. Era, suposo, la seva particular manera socialdemòcrata de justificar l’aportació pública al Liceu: donar aquests calerons ens surt a compte perquè així podem atraure talent i turistes d’alta gamma. El cercle virtuós. No tinc pas res contra les òperes, per bé que la majoria em semblin un veritable avorriment. Nogensmenys, poso molt en dubte la hipòtesi de l’exconseller. Que el Met de Nova York vulgui competir amb La Scala de Milà, es pot entendre: quina cultura idiosincràtica pot oferir Nova York al món, si en el seu moment ja es van encarregar de liquidar els aborígens que hi vivien? Davant l’absència d’un pou cultural solvent, els EUA sempre han actuat com darrerament actuen els països del golf pèrsic: copiant el bo i millor de la cultura europea, a cop de talonari. Si nosaltres fóssim ianquis, seria comprensible que apostéssim a fons -no pas com ara, que, de fet, ens quedem a mitges- per estructures com el Liceu. Però no som pas ianquis, sinó catalans, amb una cultura mil·lenària -passat- i creativa -futur-.

El que forja l’ADN de la cultura catalana, el que fa que els Països Catalans siguem com som i no pas d’una altra manera, el que pot fer, doncs, que suscitem interès als de fora per la nostra singularitat, no són pas les òperes de Verdi, de Wagner, de Fauré ni tan sols les d’autoria catalana. Per molt que toqui el voraviu als modernets, als sociates i als espanyols, el que ens fa autèntics i, per tant, el que contribueix a sumar quelcom en el magma de la diversitat antropològica d’aquest magnífic planeta Terra, és la nostra cultura, la cultura pròpia. La cultura catalana, de fet, és una moneda amb dues cares: la cultura popular i la cultura d’autor. 

Avui s’inaugura el Festival Tradicionàrius. D’aquí 15 dies, el Festival de cançó d’autor Barnasants. La suma de l’aportació anual de la Generalitat a aquests dos festivals no arriba al 2% de la xifra que el govern català dedica al Liceu. Cert, el pastisset cultural català és molt petit. Però fins ara ningú no ha tingut el valor d’entrar a qüestionar de debò el repartiment injust i irracional de les molles. Volem el pa sencer, però sobretot volem la ganiveta per llescar-lo com cal. C’est tout.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.