Els 133 diputats de Cristóbal Montoro

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb tan sols 133 diputats i el suport habitual dels 32 de Ciutadans, el PP governa l’Estat amb una autoritat inusitada. Totes dues formacions totalitzen 165 escons, encara lluny dels 176 escons que equivalen a la majoria absoluta, però, no obstant això, fan i desfan com si la sumaren.

Així, el Govern de Mariano Rajoy, el més precari de la democràcia espanyola, està pilotant un procés de recentralització com no s’havia conegut mai. No sols ho han notat en carn pròpia els ciutadans catalans, víctimes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució amb l’aquiescència del PSOE, sinó que també ho estan patint els valencians, a qui, de fa temps, es vigila de manera permanent.

No es tracta només dels recursos que el Govern estatal ha presentat —amb èxit— contra la llei valenciana de sanitat universal, la llei de pobresa energètica o la de la funció social de l’habitatge, que previsiblement també serà derogada en part pel Tribunal Constitucional. L’ofensiva és en tots els àmbits i pretén encotillar les aspiracions d’autogovern valencianes. I és que la Generalitat Valenciana ha passat de ser una administració amiga, on el PP manava còmodament, a fer polítiques que no agraden gens ni mica als governants espanyols. No perquè posen en risc el “projecte comú” compartit amb la resta de ciutadans, cosa que evidentment no passa, sinó per la singularitat introduïda en algunes matèries —de caire social— que els conservadors aspiren a lligar curt.

El setge a l’autonomia valenciana ha experimentat, aquests dies, un salt qualitatiu considerable. Malgrat ser la comunitat pitjor finançada de l’Estat —l’única que, estant per sota de la mitjana en renda per càpita, és contribuïdora neta al sistema de finançament—, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha decidit extremar els criteris a partir dels quals aprovar els pagaments periòdics del FLA. El fons de liquiditat autonòmica, l’eina que reconeix l’infrafinançament però que n’allarga les penúries, atès que no deixa de ser un préstec a interès zero. Però un préstec que caldrà retornar, al capdavall.

Montoro ha sol·licitat a la Conselleria dirigida per Vicent Soler informes mensuals sobre la situació interna de la Generalitat. Tindrà accés comptable a cada detall dels comptes públics, amb tot el que això comporta. Ja hem vist què ha implicat en el cas català, on la intervenció de la Hisenda pròpia ha permès controlar els recursos discrecionalment. Ara Montoro tindrà accés a informació que fins ara era de consum estrictament valencià. Una fiscalització en tota regla que inclou documents tan personals com les històries clíniques i que posarà a l’abast del Ministeri cada factura que sol·licite.

Fins ara, la Generalitat Valenciana clamava que “sense autonomia financera és inviable l’autogovern”. Mentre la reforma del sistema de finançament —caducat des de 2014— s’ajorna sine die i el Govern de Rajoy incompleix el compromís d’haver-lo enllestit el 2017, Montoro no afluixa i extrema el control sobre cada pas que done el Consell, que enguany dedicarà més de 5.000 milions d’euros —dels 18.000 de què consta el Pressupost— a pagar als bancs el deute que hi té contret. Un ofegament supervisat i cada cop més angoixant que —insistim— costa d’entendre en una conjuntura com l’actual, amb un partit governant que compta amb poc més d’un terç dels diputats. Una majoria exigua que, tanmateix, no troba la resposta contundent de la resta de formacions.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps