Ara fa una mica més de vint anys, el geni incommensurable català Adrià Puntí publicava el disc i cançó Maria, amb uns versos que avui trobo que es fan més pertinent que mai de recordar: “ets la queixa de les queixes / ets soferta mai no et queixes”. Amb aquestes paraules, senzilles i tendres, el de Salt homenatjava i elogiava una figura femenina que, segons ell, era “la sort, sort del qui malgasta / (...) la dona de les dones / (...) la veu de les femelles / (...) la nineta de les nines / (...) la pau de la impaciència / (...) la mare de la sapiència”.
Ser la queixa de les queixes és en el que em dec haver convertit, tenint en compte que la tendència general d’aquests darrers temps és que el plany fàcil cotitzi a l’alça. Només cal fer un cop d’ull, a tall il·lustratiu, a les cançons que més han triomfat darrerament en l’imaginari cultural espanyol –i català– per adonar-se que el que ara ven és fer el ploricó pels racons. Durant més d’un any sencer, hem hagut d’empassar-nos estoics les penes queixoses d’una estafadora d’Hisenda que respon al nom artístic de Shakira, perquè la seva exparella va prendre la inexplicable decisió d’estimar-se més les moixaines d’una mossa vint anys més jove que ella. Cap reflexió, cap autocrítica, cap proposta i només retrets i insults. I en aquesta mateixa línia enfadosa hi trobem la catalana Aitana, que recentment ha publicat un avançament del que serà una nova cançó del seu repertori més intel·lectual, que bàsicament és un artefacte lacrimogen ideat per reprotxar a l’exmaromo que l’hagi abandonada. Fins i tot la “despechá” de Rosalia no és pas altra cosa que una mostra més d’aquesta línia talment lamentable –textualment i literal– que sembla que hagi emprès el conjunt de la societat.
Personalment, he de reconèixer que la queixa cada cop em costa més de digerir. Sigui en l’àmbit personal, professional, polític, social o cultural, tan aviat com començo a percebre que l’interlocutor s’encamina perillosament cap a l’esbufec insubstancial, se m’encén una alarma inevitable. Deixem-ho clar: la queixa no té res a veure amb la crítica. Sempre defensaré –i practicaré– l’esperit crític, l’anàlisi crua, dura i implacable sobre qualsevol afer, la lluita per canviar allò que no ens convenç. Aquest mateix article, de fet, és una crítica sobre la queixa. Però denunciar quelcom que no ens agrada no té res a veure amb queixar-se: són activitats totalment diferents. La queixa és una jeremiada estèril, passiva, que es complau merament de compartir amb l’altre –o de traslladar-l’hi!– la incapacitat, la frustració o el fracàs d’un mateix. Sense combat. Sense mirar-se al mirall. Sense canviar res.
Anys enrere –d’una dècada enllà, aproximadament–, la queixa tenia molt mala premsa. Com cantava l’Adrià, el que era ben vist, valorat i puntuat era precisament tot el contrari –fins i tot, amb certs excessos, també força esgarrifosos. La tendència d’aleshores era de promoure l’esperit constructiu, la resiliència, el positivisme, i tota aquesta mena de conceptes que, duts a l’extrem, podien esdevenir d’allò més esclavitzadors. Era la típica imatge d’una noia jove, negra, pobra i sense estudis, que, explotada dotze hores diàries en un restaurant de menjar ràpid, en acabar la jornada encara perdia el temps mirant vídeos de Youtube amb personatges ben vestits que li explicaven el sopar de duro que el que havia de fer era pensar molt fort en positiu i tenir tota la paciència del món.
En el món independentista català, el procés ha estat exactament el mateix. Els partits, les organitzacions i la ciutadania han passat del positivisme cursi i xaró de la revolució dels somriures, a la queixa perpètua, cadavèrica i intranscendent. Aviat entrarem al setè any post-referèndum del primer d’octubre i no hi ha hagut absolutament ningú capaç d’articular cap proposta de full de ruta, cap proposta discursiva, ni cap proposta d’actuació que no passi pel bleix i la fatiga ressentida. Els fets són importants, però l’actitud amb què s’executen és el que acaba determinant com els vivim i interpretem. I la gent està cansada d’estar cansada.
Això és el que explica que els darrers moviments de Puigdemont ni s’hagin penalitzat socialment –malgrat els intents de l’ANC i de Casablanca–, ni s’hagin interpretat com una rendició a Espanya equiparable a la practicada per ERC el darrer lustre. El president a l’exili és conscient que navega entre la frustració d’un mal pacte i la frustració d’un nou desacord. I sap de bon tros que només l’equilibri perfecte entre coherència –no trair els valors–, pragmatisme –voluntat pràctica de construir– i contundència –l’actitud i l’autoestima necessàries– podrien fer possible el miracle. Però no permetre-li ni tan sols d’intentar-ho, i alhora no presentar cap proposta alternativa amb cara i ulls, és el millor exemple de la cultura de la queixa nostrada: pobra, puta i catalana.
