Cs a l'expectativa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les eleccions catalanes i l’aplicació del 155 han portat el que semblen els indicis d’una recol·locació de les forces del nacionalisme i l’extrema dreta espanyola, Cs i PP. Escric “extrema dreta” perquè cap d’aquestes dues formacions es poden considerar pròpiament de dreta; no, com a mínim, en el sentit liberal i diguem-ne europeu del terme. En economia són intervencionistes (com ho ha demostrat el mateix 155 i l’anomenada “fugida d’empreses” de Catalunya, sobre la qual hi ha tant a discutir) i en la gestió del diner públic són o bé corruptes (PP) o bé còmplices de la corrupció (Cs, tot i haver-se proclamat com el partit que havia de redimir el PP de la seva tasca delictiva a tots els nivells de l’administració). Són partits que, juntament amb el PSOE, funcionen com la ramificació o el braç polític d’un sistema financer (l’Íbex 35, per resumir i per entendre’ns) i que, en el seu discurs o el seu relat, com en vulguem dir, obtenen gairebé tot el seu combustible en vots a partir d’un nacionalisme espanyolista extremadament primari i barroer, d’encuny inequívocament franquista i que té com a enemic prioritari Catalunya i la seva realitat i aspiracions nacionals: a nivell de carrer, les conseqüències d’això són les onades de catalanofòbia (per no dir-ne directament xenofòbia) que periòdicament i perillosament hem d’anar patint, i que en els últims mesos, abans i després del referèndum, han arribat a un clímax de naturalesa prebèl·lica. És a dir que, de liberalisme, tant en un cas com en l’altre, més aviat poc.

La gran preocupació del PP en aquests moments és que els resultats electorals del 21D a Catalunya no hagin marcat una tendència que es pugui repetir arreu d’Espanya, és a dir, que el PP vagi decreixent a favor a d’un augment de les expectatives del partit taronja. Potser no de manera tan extremada com ha passat a Catalunya, però que, segons les comunitats i les províncies, la tendència en els propers comicis municipals i autonòmics, i també a les eleccions espanyoles, no acabi essent aquesta. Si fos així, el mateix PP en tindria gran part de responsabilitat o de culpa, en haver cedit a Albert Rivera, Inés Arrimadas i companyia una bona part de l’espai que fins fa poc el partit de Rajoy monopolitzava: una maniobra difícil d’entendre per part de qualsevol organització política, sempre tan geloses dels seus espais, però encara més d’una com el PP, tradicionalment dura (i fins i tot agressiva i fraudulenta) a l’hora de disputar fins a l’últim vot contra qui sigui. Però la fenomenal castanya que s’ha endut Albiol a Catalunya, en paral·lel a l’espectacular increment de Cs (que no ho és tant quan es comprova que, dels 11 escons que ha guanyat respecte dels resultats anteriors, set directament són arrabassats al PP, i els altres quatre tenen molt a veure amb l’excepcional participació registrada en aquestes eleccions, i fins i tot amb la mateixa llei electoral la qual ara abomina Arrimadas) no deixa lloc al dubte: el PP confirma el seu declivi, ja severament apuntat a les últimes eleccions espanyoles, al mateix temps que Cs mostra una trajectòria ascendent.

És prest per dir res, però això podria apuntar cap a un canvi de rumb en la política espanyola. De moment encara no hi ha cap notícia seriosa sobre unes noves eleccions espanyoles, però quan es produeixin, no seria cap disbarat imaginar una aliança entre PSOE i Cs, en cas que sumin i mirant de reprendre l’intent fallit d’investidura de Pedro Sánchez que totes dues formacions ja varen assajar el març de 2016. Aquest seria un gir fins ara inèdit a Europa, una aliança entre socialistes i extrema dreta, però tenint en compte que, a Espanya, els socialistes fa temps que s’han ubicat dins la dreta (com a part que són de la galàxia Íbex) i que l’extrema dreta no es presenta com a tal, sinó com a moderada i de centre, els interessos econòmics i extractius podrien posar-hi la resta. Allò que les idees i els projectes de país (inexistents en els dos casos) no poden unir, ho pot segellar el diner. I d’aquesta manera s’eradicaria l’hegemonia del PP, tot i que en fals i sense superar el marc de discurs del nacionalisme espanyolista primari, perquè aquest és això, el marc dins el qual per força s’han de situar, avui com avui, les formacions que aspiren de debò a governar Espanya (i d’aquí plora la criatura d’Units Podem, que, com el gat de Schröedinger, malda per ser nacionalista i no ser-ho al mateix temps).

Sigui com vulgui, Rivera i Arrimadas es freguen les mans davant del futur que els espera a Espanya, mentre que Rajoy i Soraya se la passen pel front (la mà) per eixugar-se la suor freda que els ha deixat el 155 i les derivades de la seva temerària aplicació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).