Ençà i enllà

Mantenir l’estabilitat en un context turbulent

Tot i que l’economia catalana viu moments d’incertesa, molts insisteixen que els trasllats empresarials són més simbòlics que no sembla. No són notícies positives, evidentment. Però hi ha molts elements a estudiar. Aquestes i moltes altres qüestions són analitzades per diversos economistes i empresaris que, per discreció, volen romandre en l’anonimat. El text que exposem tot seguit és un resum de les seues reflexions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les empreses fugen de Catalunya. Aquest és l’argument més reiterat en un relat que vol crear alarma sobre la situació que viu el Principat. Si bé en molts aspectes és una realitat demostrable, hi ha sectors en què les inquietuds són menys potents que no sembla. Malgrat la intervenció de l’Estat en les institucions catalanes. A pesar d’un desànim generalitzat per una crisi política agreujada a còpia de repressió i d’incerteses. L’economia catalana no resta al marge d’aquest context. Però els comportaments de les empreses no sempre obeeixen únicament les lleis del mercat ni es corresponen amb la realitat política.

Evidentment, cada empresa viu una situació particular. El trasllat de seus fiscals ha estat la principal raó perquè el Govern espanyol done la veu d’alerta. Els moviments, però, no requereixen un gran esforç i no signifiquen grans pèrdues. Tot és, més aviat, simbòlic i anímic. En aquest sentit, el sector financer —dominat pel Banc Sabadell i Caixa Bank— és el que més pot justificar el seu trasllat. Perquè depèn, especialment, de la confiança, clau en l’efecte borsa. Com s’ha dit, però, cada situació és particular. I en cap cas, el trasllat de seus fiscals fora de Catalunya és bona notícia. Però hi ha molts matisos i hi poden convergir algunes coses.

Per exemple, la por de la reacció del mercat espanyol. Hi ha els productes molt identificables, que poden patir una resposta de boicot que justifica el trasllat d’una seu social. Sobretot, quan l’empresa ven béns fàcilment identificables i substituïbles. Aquest és el cas de qualsevol companyia alimentària que comercia amb pasta, sucs o brioixeria. Al cap i a la fi, una marca concreta d’aquests sectors sempre té competència que pot omplir el buit del consumidor en cas que no vulga adquirir un producte català. Una negativa incentivada per una estratègia política i mediàtica bastant consolidada, que s’ha posat en marxa en diferents ocasions i que, tot i no consolidar-se, té els seus focus intermitents. Catalunya té diverses experiències en aquest sentit. De fet, sectors com el del cava van apostar per la internacionalització quan perceberen aquesta actitud rebeca dins de l’Estat espanyol.

Façana de l'edifici central del Banc Sabadell a Barcelona, una de les empreses que ha decidit canviar la seu social.

Hi ha també elements que justifiquen encara més un trasllat social. Les pressions polítiques sobre moltes empreses són evidents. Perquè un bon grapat depenen de concessions públiques. El titular d’aquestes concessions és l’Estat. Sense dubte, hi ha empreses interessades a estar a prop del poder que, a més, és qui reglamenta preus, normes i regles del mercat. També es pot traure profit afavorint el relat de l’Estat. Per tant, ficar ous en la cistella del mercat espanyol no és una mala estratègia.

Les empreses més anònimes solen ser les menys cridades a prendre aquest tipus de determinacions. No només les petites i mitjanes, que formen la major part del teixit econòmic català. Hi ha, per exemple, els venedors de béns intermedis, els més anònims. Aquells que fabriquen peces singulars, úniques, que encaixen en maquinàries determinades que difícilment trobaran altres substituts. Fer-se imprescindible en el mercat sembla alguna cosa més que un punt a favor.

El que queda clar, en tot cas, és que les empreses que han decidit marxar de Catalunya no han marxat ben bé. De fet, mantenen els seus centres de producció al territori. Per què no els han traslladat també, si la situació és tan perillosa? Però tampoc no es pot dir que no passarà res. Perquè els ànims en l’economia són fonamentals a l’hora d’atraure inversions que, previsiblement, decauran. El problema seria més seriós si el trasllat de seus es manté i es consolida i, finalment, hi ha incentius per traslladar també el nucli dur de les decisions de les empreses. Tot dependrà de l’evolució dels fets i de la magnitud de la transició actual.

La viabilitat econòmica d’una hipotètica Catalunya definitivament independent està sobradament demostrada. Aquest seria un nou escenari on les empreses vindrien o no segons les possibilitats ofertes. És lògic pensar que la situació actual revertiria. L’escenari favorable faria digeribles els costos del camí recorregut. El problema, però, és la transició. Perquè, un cop finalitzada, els agents econòmics hi tornen. Però i mentrestant? Pot permetre’s, Catalunya, aquesta transició?

Perquè els períodes llargs d’inestabilitat s’han de patir. I, per raons òbvies, no tothom està disposat a fer-ho. No tothom en té la capacitat —els dipòsits— per resistir una travessia desèrtica provocada pel càstig polític. En tot cas, hi ha el 155. Perquè el simple fet de dialogar implica que l’Estat espanyol renuncie a un dels seus principis, que és la voluntat de no canviar res.

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola és una realitat. La declaració d'independència, també. Hi ha una incomptabilitat evident. El Govern espanyol ha proclamat que li interessa prendre el control de les institucions educatives i dels mitjans de comunicació. Però... i de l’economia?

Pastas Gallo també ha traslladat la seu social. Els seus productes són fàcilment substituïbles i, per tant, més sensibles a un possible boicot.

Les polítiques sectorials quedarien limitades o anul·lades, ja que depenen d’uns pressupostos que s’han d’aprovar en un Parlament que, previsiblement, no tindrà activitat. Perquè viurà un període excepcional d’absència d’activitat. De tota manera, el pressupost de la Generalitat no és determinant en el conjunt de l’economia catalana, com sí que passa a l’Estat espanyol, on els pressupostos públics s’acosten al 50% del PIB. La inversió sí que es veuria ressentida, però no l’estabilitat estrictament econòmica. Només la llargària de la transició podria capgirar aquesta possibilitat pronosticable. Pel que fa al dèficit, hi ha un sostre que limitarà el seu augment. Més restringit està encara l’endeutament. El marge de fallida és, per tant, estret. Una intervenció pública no haurà de canviar res. Més encara quan una situació econòmica dolenta per a Catalunya repercutirà de manera notable en la resta de l’Estat. Provocar aquesta situació seria un tret al peu.

Mentrestant, Europa no ha volgut pronunciar-se en altres termes als de l’Estat espanyol. Alguns ministres ja hi han dit la seua, tot i que sense posicionaments que conviden a pensar que les institucions continentals i els màxims dirigents canviaran d’actitud. Mirant-lo des d’una altra perspectiva, es pot mesurar el paper d’Europa analitzant no allò que promou sinó allò que evita. La repressió patida durant l’1 d’octubre —que pot tenir noves versions— no ha estat superior, segurament, pel fet que Europa té un ull a sobre. De la mateixa manera, amb Europa al damunt, l’Estat es veurà obligat a posar un termini màxim a la seua intervenció sobre la Generalitat de Catalunya. També a celebrar eleccions i a no superar quotes inadmissibles d’autoritarisme. Caldrà valorar també el marge de maniobra de l'Estat en una Catalunya declarada independent i decididament desobedient.

És clar que, a Europa, la incomoda aquest conflicte. Perquè l’espanyola és una de les economies sistèmiques d’Europa, de les que més afecten el continent. La seua desestabilització se sumaria al capítol de la gestió de la crisi, encara sense data final. El dèficit de l’Estat i el seu deute són factors de risc amb els quals no es pot jugar. Europa té el seu paper, que és el de defensar l’esquema establert. Però tampoc no es pot permetre que l’eixida del conflicte no siga econòmicament digerible. Europa està interessada que tot això no vaja a més.

En tot cas, no hi ha cap indici de solució d’un conflicte que s’allargarà de manera irreversible. L’entorn serà enormement turbulent. Només mantenir l’estabilitat dins d’aquest context ajudarà a vèncer una situació que no alegra ningú. Al cap i a la fi, les turbulències són el pa de cada dia i les empreses mostren una gran capacitat d’adaptació. Catalunya té prou base econòmica per poder resistir aquests escenaris i els que vindran. Arribar a l’objectiu final, evidentment, capgiraria aquesta situació. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.