I amb tots vostès... la ‘niña’ de Rajoy

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Va ser a les acaballes de febrer de 2008 i de la campanya a les eleccions generals d’aquell any. La televisió pública espanyola havia reunit, cara a cara, els candidats del moment: José Luis Rodríguez Zapatero, pel PSOE, i Mariano Rajoy, pel PP. Aquest últim va tancar el debat amb la metàfora d’una Espanya encarnada per una xiqueta que algun dia esdevindria “una dona madura i responsable” i “orgullosa de ser espanyola, per pertànyer a aquesta nació tan vella, tan admirable”. S’iniciava així el gènere de la faula apocalíptica, una barreja entre el fanzine parroquial i la cançó melòdica de pota negra ibèrica. La xiqueta de Rajoy havia nascut de la controvèrsia sentimental covada entre cançoners de Raphael i Julio Iglesias, havia transitat per la rebel·lia en el seu punt de sal de Mari Trini i, ara, tants anys de retòrica després, “la niña es ya mujer”, com diria Nino Bravo, qui cantà a les Noelia, Carolina, María i Elisabeth, però no a les Inés. No tot estava escrit en la crònica sentimental espanyola.

Però sí, Ines, Inés, Inesita, Inés, com diu la lletra infantil i la profecia electoral autocomplerta de Rajoy un dècada després. 37 escons a 4. O aquella manera demoscòpica i molt freudiana de berenar-se el pare fins a deixar blancs els ossos. Una espanyola orgullosa. Molt espanyola i mucho espanyola. I que pot ser ubiqua i ser de Salamanca, Jerez de la Frontera i Barcelona alhora. I, si cal, també de Manila, l’Havana i Malabo. Tot ben vell. I admirable. I etern. Com les mutacions necessàries en la pell dels éssers immortals. Del blau al taronja. I amb Catalunya, una volta més, com a oracle on albirar l’Espanya del futur. És la lògica de la renovació i la supervivència de les espècies. En aquest cas l’espècie ultra, espanyola, i de dreta, que muta de Partit Popular a Ciutadans per condicionar-se als temps actuals de l’Europa que demana rostres joves per embolcallar les idees de sempre. Una mera qüestió estètica.

Un fet que entenen fins i tot els més reticents. Que Falange demanara el vot a Inés Arrimadas no és anecdòtic. La mateixa crida s’ha fet des de l’interior de totes les cavitats mediàtiques de l’autoproclamat front constitucionalista. El nou franquisme, tan ben instal·lat durant dècades primer en Aliança Popular i després en el PP, està de mudança cap a estances més àmplies, més lluminoses i més modernes. En els comicis de 2015 es consumà com el Partit Popular s’havia convertit en un objecte poc útil per a la societat catalana. El 21D ha servit per llançar al fem aquelles coses que han perdut fins el mínim element decoratiu i senzillament destorben. Tot això malgrat l’intent de Rajoy d’invocar les essències amb un candidat d’estètica, i també d’ètica, extret d’un sometent dels anys quaranta a qualsevol capital rural de la contornada. “A por ellos”, com es deia abans i ara també. Tant se val que siguen rojos, independentistes o romanesos.

Però no, Inés, Inés, Inesita, Inés, ha estat l’escollida per la nova generació molt neo i molt de dreta. No cal aixecar el braç i cantar cap caralsol. La nova melodia és el “Yo soy español”, que corejaven la nit electoral tants ciutadans a la plaça d’Espanya a Barcelona. Un crit taronja amb bava blava. No cal dir “A por ellos”. Això ja és evident. La batalla és a camp obert de diari i pantalla televisiva. Aquella nit també es va produir la gran abjuració col·lectiva i mediàtica a Rajoy. La dreta espanyola té nova lideressa. Inés pot ser els noms que vulga. Una nova Agustina d’Aragó pintada per a la batalla amb pinzells sagrats de Sixena

Els editorials dels diaris castellans, i molt de La Castellana, ja assenyalaven l’enemic amb tinta barrejada amb pólvora. Pur periodisme de guerra o antiperiodisme en definitiva. I la constatació que Espanya no entén Catalunya ni té la mínima voluntat de fer-ho i continua sotmesa a aquella maledicció tan machadiana de menysprear allò que ignora. Els textos destil·laven una violència tan esfereïdora com enamorada de Ciutadans. El Mundo parlava dels “granítics electors” independentistes i d’una “regió dominada pel primitivisme de l’emoció identitària”. El País, embolcallat de metonímia i en referència a les CUP criticava una de les “forces antisistema més radicals de l’Europa democràtica”. I El Español convertia la prosa en desig i exigia a Rajoy convocar eleccions generals amb la seguretat que Ciutadans ocuparia el seu lloc a La Moncloa i el trasllat seria complet.

Ja ho deia Nino Bravo: “Murió la niña, se convirtió en mujer”. Una metamorfosi que anuncia nous vells temps convulsos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.