Hem passat d’una taula de diàleg a una Mesa negociada. I és que, finalment, tal com era de preveure, Junts i ERC han donat la Presidència de la Mesa del Congrés al PSOE, concretament, a la mallorquina Francina Armengol. Tots dos partits han volgut fer gala de presumptes habilitats negociadores, que tothom hauria de tenir clar que, per molts “fets comprovables” que semblin que hagin aconseguit, només seran contrastables d’aquí un temps.
Sigui com sigui, i anant al fons de la qüestió, hi ha un fet indubtable en tot l’afer de la Mesa. Si deixem a banda les comissions d’investigació pel cas Pegasus i pels atemptats de les Rambles del 2017, la paradoxa de la setmana és que la pedra angular que ha fet decantar les negociacions del tercer càrrec més important de l’Estat espanyol ha estat la llengua catalana. Proposo d’obviar les comissions d’investigació perquè, per molt que els partits catalans ho hagin esgrimit com a prova del seu talent negociador, tothom sap que la millor manera que té una administració de no canviar res és muntar una comissió d’investigació. Per tant, els estimats lectors comprendreu que per a un servidor aquestes comissions tinguin el mateix valor que les olives que et serveixen en un restaurant abans de dur-te la carta: que si surten bones, oli en un llum; i si no, tampis.
El cas de la llengua catalana, tanmateix, ja és diferent, perquè aquí el preu al quilo sí que sembla que s’ha lleugerament apujat. Pel que consta de les informacions publicades, tot fa pensar que els partits independentistes s’haurien repartit els rols. Mentre ERC hauria maldat per tal d’atènyer el compromís d’aprovar una llei orgànica que oficialitzi el català a totes les estructures de l’Estat –i, per tant, Congrés dels Diputats i Justícia inclosos–, els de Puigdemont haurien prioritzat el camp europeu. Així doncs, sobre el paper, la teoria diu que els catalans hauríem obtingut el gran privilegi de poder parlar en català en els judicis, i que la Comissió Europea endegui els tràmits per tal que la nostra llengua esdevingui oficial també de la Unió, conjuntament amb la resta de llengües dels Estats membres. Tot i que caldrà llegir la lletra petita de tot plegat –per tal de conèixer les implicacions reals de cada mesura–, si aquests pronòstics es complissin, no hi ha dubte que l’oficialitat del català a les institucions europees tindria un efecte directe positiu sobre la nostra llengua al nostre país, atès que moltes de les directives i disposicions comunitàries actuals exigeixen l’ús d’una llengua comunitària, cosa que avui provoca que s’exclogui el català. Penso en qüestions com l’etiquetatge de certs productes o drets dels consumidors, per exemple, com denuncia la Plataforma per la Llengua des de fa molt de temps.
Com deia al primer paràgraf, però, només d’aquí un temps podrem copsar si aquestes reformes s’acaben executant o no de manera palpable i, sobretot, si més enllà del simbolisme, acaben tenint una incidència real en la millora de la salut de la nostra llengua. És en aquest sentit que els partits independentistes podrien fer una reflexió ara que el pas següent serà la negociació de la investidura del nou president del govern espanyol. Fins avui, el catalanisme ha centrat els discursos i esforços en matèria de política lingüística en “l’ampliació” dels drets lingüístics dels catalans i, tot sovint, fora de les nostres fronteres lingüístiques: poder parlar català al Congrés dels Diputats –primer havia estat al Senat–, poder expressar-se en català en un tribunal, poder parlar en català al Parlament Europeu, etc. És indispensable que el catalanisme assumeixi el més aviat possible que totes aquestes mesures, per molt que empipin els espanyols, tenen una repercussió real molt reduïda, per no dir nul·la pel que fa al benestar del català. La prioritat, per promoure i salvar la nostra llengua, no hauria de ser d’estendre els drets del català a fora, sinó restringir, reduir i retallar els drets del castellà –i l’anglès– als Països Catalans. La prioritat ha de ser que el castellà –i l’anglès, hi torno– retrocedeixin en tots els espais públics del país, i això vol dir, per exemple, que les administracions de Catalunya deixin de treballar en bilingüe, com hem vist recentment amb els FGC; o que les empreses no puguin fer servir el castellà i l’anglès en cap publicitat que es projecti, s’emeti o es difongui a casa nostra. Hi ha qui dirà que això no és possible sense reformar la Constitució. Són els mateixos que deien que no es podria regular el català al Congrés o oficialitzar-lo a la Unió Europea sense canviar el text sacrosant. Avui hem vist, un cop més, que quan els cal una Mesa, troben la manera. Imagineu si els cal un govern.
