És el poder, estúpid!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tinc un bon amic indepe que ahir va confessar sentir-se fart del moviment independentista. Això no el fa pas arronsar-se i tornar-se unionista tot d’una. Ni rumiar la possibilitat de votar opcions estranyes el 21-D. Ans al contrari. Senzillament, si fins fa poc el que el movia era la il·lusió de construir un nou país de zero, ara, a més d’això, s’hi suma el fet que, amb la independència, podrà desempallegar-se d'una bufada d’això que anomenem indepes, plaer que, a hores d’ara, considera literalment ambrosíac. 

L’entenc. No és pas gaire difícil de sentir-se esgotat d’un corrent polític que sembla que esmerci més esforços en allò que, en el fons, no és important sinó merament estètic, que no pas en allò que hauria d’ésser l’essencial; no és pas gaire difícil de sentir-se tip d’aquells dirigents que sembla que pretenguin constantment d’enviar missatges laterals en comptes d’assumir la verticalitat del discurs sense embuts ni vergonyes.

Abatuts i sotmesos pels pitjors eufemismes postmoderns i per una mala anàlisi històrica d’allò més romanticoide del corrent gandhià, el moviment independentista avança amb uns capitans que, en general, encara ara no han sabut del tot expressar-se amb la mateixa determinació que diuen voler per al nostre país; que, en el fons, probablement no han sabut o volgut dir les coses pel seu nom. 

El més tragicòmic del cas és que cada cop que entitats i partits independentistes assagen de sofisticar el discurs a través de conceptes cursis i naïfs  de mestre d’escola concertada progre del barri de Gràcia, cada cop que amollen carrinclonades victimistes pretesament místiques com ara “nosaltres som els de les urnes”, “els de la unilateralitat són els de l’Estat”, “el que està en joc és la democràcia”, “els catalans no permetrem que malmetin la democràcia”, etc.; en comptes de construir un discurs clar i net de victòria sense complexos, amb vocació hegemònica pública i notòria; deia, doncs, que cada cop que fan aitals coses, es veu que pensen que d’aquesta manera “amplien la base social” –un altre d’aquests molts conceptes-trampa tan presumptuosos com perillosos. Quan els ho qüestiones, et miren de reüll i et recorden que si s’és arribat fins aquí és, diuen, precisament gràcies a aquesta mena de retòrica ensucrada i indigesta. 

Per què volem la independència? Només per autogovernar-nos? Sí, home! El que hi haurà sempre sobre aquesta taula no és pas només Catalunya: és el control i la influència política, econòmica i cultural sobre tota l’Europa sudoccidental: de Marsella fins a l’Algarve

Doncs, senyors, no ho crec pas. No sé si som aquí gràcies a discursos d’edulcorant de baixa gama, però del que estic convençut és que avui aquesta mena de parlaments no només no sumen, sinó que, de fet, provoquen el desànim absolut de la tropa, una destrempada general que no hi ha viagra nacional que ho solucioni. 

Caldria, doncs, que ens comprometéssim a ésser clars i transparents. Hi ha qui ja ho ha començat de fer, com ara la consellera Ponsatí, fet que és de molt agrair. Però parlar clar no només és afirmar que, òbviament, qualsevol independència es paga d’una manera o altra –amb diners, amb morts, amb una guerra, amb presó, amb repressió...– i que, per tant, el que és veritablement madur i fonamental és d’estar disposat a fer-se càrrec d’aquesta penyora, perquè hi ha el convenciment que el que s’hi guanyarà és infinitament major, com és el cas. 

Parlar clar també és explicar d’una vegada per totes al món per què volem i necessitem la independència, per què tenim claríssim que qualsevol preu de la independència serà en qualsevol dels casos paupèrrim comparat amb tot allò que obtindrem quan la tindrem entre nosaltres. I no, no només volem la independència per “autogestionar-nos millor” ni perquè l’Estat espanyol ens tingui “políticament abandonats” i tal. Tot això és ben cert, però intentar fer creure que darrere la independència de Catalunya només hi ha en joc el control del territori català, és d’una ingenuïtat insultant o d’una ignorància quilomètrica. Si el que hi havia darrere la independència de Catalunya fos, exclusivament, l’autogovern d’un trianglet peninsular, faria anys que ja hi hauria hagut un pacte amb l’Estat per un augment de l’autonomia i llestos. Precisament, la raó per la qual Madrid no s’avé a negociar-ne ni cinc és que, a diferència de bona part del moviment independentista, ells sí que tenen clar què hi ha realment darrere la independència de Catalunya, ells sí que saben de què va tot això. 

Durant dos segles, els catalans hem intentat, debades, de canviar Espanya des de dins. A diferència, per exemple, dels germans occitans –que han gaudit al llarg dels segles de Presidents de la República, àdhuc de Reis de França, occitans–, els catalans no hem pogut, ni tan sols fent-nos passar pels més espanyolíssims –com el pobre Rivera–, senyorejar Espanya més enllà d’uns miserables mesos enmig dels avalots del segle XIX. Òbviament, durant aquests dos segles no hem pas volgut canviar Espanya per filantropia, sinó per interès col·lectiu i individual. I què? Dir que vam voler canviar Espanya és el mateix que dir que volíem governar Espanya. Si haguéssim pogut, de fet, de Barcelona n’haguéssim fet la capital de l’Estat. I feliços! 

En el fons, hem de celebrar que Castella no sigui del tot –o gens, depèn de com es miri– francesa. A diferència dels gals, que van deixar penetrar els occitans fins al fons a canvi d’assimilar-los culturalment i mental, els castellans sempre s’han oposat frontalment i violenta al control català. Fa més de cent anys Pessoa ja sentenciava el següent: “Fortament aristocràtica en la seva constitució espiritual, aferrissadament catòlica en el seu hàbitus moral, absurdament tradicionalista en el conjunt quotidià dels seus usos i costums, Castella es presenta com un element perperjudicador d’una confederació i com un element (i és això el que aquí importa) violador de la nostra gran tradició àrab de tolerància i de lliure civilització.”.  

Ara, feta la constatació que totes aquestes vies troianes són un fracàs, Catalunya ha optat a la fi per això que anomenem independència. Per què? Només per autogovernar-nos? Sí home! No, no senyors. Diguem-ho sense pèls a la llengua: el que hi ha hagut, el que hi ha i el que hi haurà sempre sobre aquesta taula no és pas només Catalunya. Ço que hi ha sobre el tauler és el control i la influència política, econòmica i cultural sobre tota l’Europa sudoccidental: de Marsella fins a l’Algarve. Del que es tracta, doncs, és d’explicar que si Catalunya se’n va, l’Espanya imperialista, autoritària i proteccionista es trenca sí o sí i, en paraules centenàries de Pessoa, “un cop trencada Espanya en les parts naturals que la componen, l’única raó per a l’hegemonia castellana hauria deixat d’existir; aquesta raó és la de pertorbar el desenvolupament natural de la civilització ibèrica. El gran enemic d’Ibèrica és Castella.”. En resum: que el debat és, encara, tres segles després, dos models de civilització que entren en xoc i que, per molta bona voluntat que hi hagi i que tinguin els Iglesias de torn, aquests dos models no tenen prou espai vital per complementar-se des del respecte sincer, sinó que cal triar l’un o l’altre: o Madrid o Barcelona.   

Al capdavall, la pugna entre Catalunya i Castella és com un jardí: no hi ha prou territori per tal que dues espècies creixin en la seva màxima esplendor. Fins ara, Castella s’ha imposat tant com ha volgut. I tenim tot el dret de pretendre canviar-ho. Sí, volem la independència per aconseguir el poder. El poder per tal de construir el nostre projecte civilitzacional, que, òbviament, ens beneficia a nosaltres i perjudica l’elit madrilenya. I què? Hi ha cap problema senyors europeus que us heu repartit el món fins fa quatre dies?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.