Una batalla que s’ha de guanyar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El País Valencià no acostuma a celebrar manifestacions civils de caire transversal. Han hagut de passar dècades des de la darrera, la que va reunir centenars de milers de persones al cap i casal per exigir l’Estatut d’Autonomia. La continuació d’aquella història fou de resultat tràgic: un país dividit, intoxicat per l’odi d’una elit dominant que encara avui tem, precisament, la unitat del país en la consecució d’un objectiu comú.

40 anys després d’aquella gran manifestació, ara ens trobem davant d’un nou intent per fer força. L’afer del finançament autonòmic està damunt la taula des de l’inici de l’actual legislatura. La crida per resoldre el maltractament fiscal al qual estan sotmesos els valencians ha aconseguit unir entitats diferenciades sota una mateixa proclama. D’aquesta manera, els partits del Govern —PSPV i Compromís—, així com Podem —que els dóna suport parlamentari— i també formacions tan allunyades com ara Ciutadans i altres d’extraparlamentàries comparteixen reivindicacions amb l’àmbit social i empresarial. Una conjura inèdita en un país on, una dècada enrere, les inversions faraòniques dels governs anteriors eren beneïdes per la patronal i denunciades per una esquerra tan previsora com condemnada a l’oposició. I criminalitzada, de fet, per no sumar-se al grup dels optimistes incondicionals.

Tot ha canviat. Ara els empresaris són conscients —o almenys això diuen— dels grans greuges econòmics i fiscals del País Valencià, que ha estat víctima d’un miratge que l’ha fet inconscient de la seua realitat. Avui, aquest territori és l’únic que contribueix a la caixa de l’Estat com si fóra ric, malgrat que la seua renda per càpita és inferior a la mitjana espanyola en un 11%. Anualment, cada valencià perd 274 euros en benefici de l’Estat, cosa que atempta contra el bon desenvolupament de l’educació, la sanitat, el transport o un bon sistema de dependència. Per acabar-ho d’adobar, tot plegat ha generat un deute històric inassumible. Alhora, el desinterès dels distints governs espanyols sobre el territori manté paralitzades infraestructures imprescindibles com les del corredor mediterrani, reclamada pel conjunt dels empresaris i de la societat civil. Aquesta amalgama de greuges ha convidat a convocar la manifestació més unitària dels darrers 40 anys.

Mentrestant, aquells que van detonar el consens sorgit del 1977, tracten també d’esborrar el que pot resultar d’aquest moment. Els intents del Partit Popular per boicotar la manifestació del dissabte 18 de novembre han estat d’allò més desesperats. Per exemple, assenyalant la formació Poble Lliure, que també hi participarà, per tal de convèncer el PSOE i C’s que se n’esborren. O amb la injecció de diners del Fons de Liquiditat Autonòmic —FLA­— al País Valencià per tal d’apagar el foc de dissabte. Uns diners que, per cert, s’hauran de tornar. Són remeis insubstancials, adreçats a continuar amagant un problema tants anys intencionadament ignorat.

Per a la societat valenciana, seria un gran fracàs que el 18 de novembre no esdevinguera el tret de sortida definitiu a una reivindicació conjunta. Els mateixos que dividiren el país fa ara 40 anys mantenen la seua estratègia d’intoxicació. Dependrà dels valencians no tornar a caure en aquesta trampa i demostrar que la societat ha madurat. El model fiscal i els menyspreus estructurals de l’Estat són bones raons per alçar la veu i anar fins al final.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps