Presó i exili, línies vermelles al segle XXI?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El mateix dia que el jutge belga va deixar en llibertat sense fiança el president Puigdemont i els quatre consellers catalans a l’exili de Brussel·les, l’ex-primer ministre socialista belga Elio di Rupo va piular que “Rajoy s’ha comportat com un franquista autoritari” amb relació a l’empresonament de vuit ministres catalans. 

El líder socialista de Valònia va ser tan explícit (també va piular “estaré molt xocat si la justícia belga empresona Puigdemont”) que va obrir la porta a altres líders belgues: Johan van Overveltd, ministre de Finances, Karel de Gucht, ex-comissari de comerç i Guy Verhofstad, líder dels liberals al Parlament Europeu, han criticat l’empresonament dels rivals polítics a petició del fiscal nomenat per Rajoy abans de les eleccions del 21D. 

El fet que socialistes i liberals flamencs i valons se sumin als nacionalistes de l’NVA flamenc, el primer partit de Bèlgica i peça clau del Govern actual del país, en la defensa de la democràcia és un èxit de l’estratègia del president Puigdemont a l’exili: no crear una crisi política entre flamencs i valons, i reivindicar el valor europeu de la defensa dels valors de la democràcia des de Brussel·les, ha estat des del primer dia un dels seu objectius.

Al Parlament Europeu la vicepresidenta socialista eslovena Tanja Fajon i la vicepresidenta dels liberals, l’holandesa Sophia in’t Veld, han demanat l’alliberament dels presos catalans, afegint-se a l’exministra socialista Segolène Royal o als líders francesos Jean-Luc Mélenchon i Benoit Hamon. Potser per tot plegat el diari El País titulava a tota portada, el passat 8/11, que el Tribunal Suprem podria centralitzar totes les causes judicials en detriment de l’Audiència Nacional, obrint la porta a alliberar els consellers de la presó provisional abans de les eleccions del 21D.

A Catalunya el 26/10 El Periódico va publicar una enquesta en la qual el 84% dels catalans considerava desproporcionada l’actuació del Govern espanyol per evitar el referèndum de l’1-O (31% votants de Cs i 21% del PP), mentre que només un 12% la trobava proporcionada. Unes xifres semblants a les que uns dies abans publicava a Madrid el digital El Español: només un 10% dels catalans aprovava la violència (un 45% a la resta d’Espanya sí, per cert). 

Això vol dir que si l’Estat espanyol accelera la seva repressió policial via més empresonaments, ja siguin diputats, membres de la Mesa del Parlament, alts càrrecs o alcaldes sobiranistes, es podria trobar amb un efecte bumerang a les eleccions del 21D: a mesura que la repressió creix es mobilitzen més els votants independentistes i en favor de la democràcia, al mateix temps que es pot desmobilitzar una part dels propis votants que no estan d’acord amb la repressió... Tret que l’estratègia de l’Estat no sigui tota una altra: crispar fins a límits insuportables la societat catalana, i esperar actes de violència i/o vagues salvatges que serveixin el Govern de Madrid per ajornar les eleccions catalanes... 

La vaga general del passat 8N, però, d’execució radicalment pacífica per part dels CDR i promoguda en pocs dies per entitats, partits i sindicats sobiranistes, demostra que aquest esclat violent no és a l’horitzó. Tot i això, l’exministre grec Yanis Varoufakis, molt crític amb la repressió de Rajoy i amb la passivitat de la UE, va advertir en Catalunya Ràdio que “els catalans han de pensar en estratègies que no perjudiquin l’economia del país”. 

Una cronificació del conflicte a la llarga pot perjudicar el creixement econòmic català, que és potser el que busca el PP per desgastar lentament l’independentisme. Fins ara, però, la presó i l’exili del Govern, el pacifisme dels manifestants i una creixent pressió internacional podrien obligar l’Estat espanyol a deixar en llibertat els presos polítics catalans, si és que a Madrid albiren ser clarament derrotats a les urnes el proper 21D.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ramon Tremosa
Ramon Tremosa

Professor d'economia a la Universitat de Barcelona i eurodiputat independent del PDECAT.