Els culpables que s’amaguen

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’empresonament dels membres del Govern català sorgit de les urnes el 27 de setembre de 2015 ha glaçat tothom. En una societat com la catalana, democràticament madura i convençuda del camí que cal seguir, no cal fer massa balanços per entendre que el que s’ha esdevingut és, simplement, una barbaritat. Un insult a la convivència, a la democràcia i a la voluntat d’un poble que sempre ha actuat i s’ha expressat pacíficament.

Això, però, no impedeix analitzar els motius que ens han dut fins ací. Fins a una interlocutòria judicial amb motivació estrictament política. Fins a la violència d’uns empresonaments injustificables. Fins a la revenja d’aquells que mai no han tolerat que es qüestione el seu model d’Estat.

De sobres és sabut que el Partit Popular mai no ha necessitat cap debat intern per dur a terme accions insultants com les que han impulsat. El conflicte és el seu escenari favorit. Els permet practicar el seu menyspreu més característic, justificat per la defensa d’un país que avui no pot presumir de democràcia. Aquesta és, a més, l’atmosfera adequada per tapar les seues vergonyes, avui també presents als jutjats, que han passat plenament desapercebudes.

Hi ha, però, actituds més cridaneres que no la d’un partit previsible, que representa el sector més reaccionari de la societat espanyola. El PSOE, amb el seu posicionament perfectament calculat a l’hora d’enfrontar-se als problemes, ha estat tan responsable com el partit del Govern espanyol en tota aquesta situació dramàtica.

Lligat a les posicions més reaccionàries en els moments d’alta tensió i fidel a la unitat d’Espanya malgrat que aquest propòsit atempte contra la democràcia, el PSOE ha tornat a mostrar la seua pitjor cara. Després de fugir d’un pacte de governabilitat amb Podem per tal d’evitar un referèndum català d’autodeterminació, els socialistes han posat catifa roja a les accions repressives que han anul·lat l’autonomia catalana per primera vegada des del franquisme i que han dut representants polítics —triats democràticament— i civils a la presó.

L’escàndol és tan descomunal que fins i tot alguns membres destacats del PSC han actuat en conseqüència. Com ara Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, que ha deixat el seu càrrec a l’executiva federal del PSOE. O l’alcalde de Terrassa, que ha abandonat la batllia i ha trencat amb aquell partit que un dia va defensar com qui més el dret d’autodeterminació dels catalans.

Espanya és així: un Estat incapaç de garantir la convivència si no és des de l’autoritarisme. Des de la subordinació. Els territoris que no assoleixen els seus anhels polítics, culturals, econòmics i territorials dins d’aquest marc i plantegen alternatives d’encaix han estat aixafats al llarg de la història. Aquest és només un nou episodi de tots els que formen part de la història negra d’un país que prefereix la tensió a la comprensió, l’insult a la convivència i el menyspreu al diàleg.

Per això, enmig de tanta tensió i de tanta decadència democràtica, és necessari assenyalar que no només el partit del Govern estatal ha estat el responsable de tot el que està passant: hi ha uns col·laboradors imprescindibles que, malgrat una aparença comprensiva, contribueixen com ningú a la tragèdia.

L’empresonament dels dirigents polítics, en tot cas, no aturarà res. Hi ha tota una societat al darrere que continuarà caminant en la mateixa direcció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps